O małym krecie. La lectura

Títol: O małym krecie, który chciał wiedzieć, kto mu narobił na głowę. El títol en polonès ni tan sols parla d’allò, és encara més subtil i parla de la talpeta que volia saber qui ho ha fet. 

O. Primera “talpeta” en una llengua eslava, la segona serà la versió en eslovac. Totes dues versions comparteixen l’inici del títol, la preposició O, equivalent al Vom de l’original alemany i que aquí podríem traduir -tant en català com en castellà, tot i que no ho fan- per De o Sobre. Així, el títol traduït podria ser: De la talpeta que volia saber… o Sobre el topo que quería saber…

Maly kret. La talpeta o el pequeño topo, en polonès, és maly kret. Així ho trobem escrit a la primera escena, quan una talpeta treu el cap de sota terra per mirar si ha sortit el sol.

En canvi, al títol trobem escrit: małym krecie. Diferent. Per què? (Jo diria…) Perquè el polonès es declina. Així, el títol no ens parla d’una talpeta sinó de la talpeta que volia saber l’origen d’allò que li ha passat, i això és diferent.

Coś. Paraula clau que podríem traduir per ‘aquella cosa‘, això o simplement cosa i que serveix per no dir la cosa pel seu nom.

Tota la història gira al votant d’allò que li ha caigut al cap i que en polonès és owalne, brazowe i troche klebaskowate, és a dir ovalat, marró i semblant a una salsitxa.

Onomatopeies. Hi ha dues curiositats: el cavall i el talp.

El cavall polonès no fa flump, plump (com l’anglès), ni pof pof (com en castellà), ni pouf, pouf, pouf… (en francès) o plofplofplof (en neerlandès). El cavall polonès fa un original lubudubudu.

Però qui és més original a l’hora de fer allò és, justament, el talp.

En tots els idiomes analitzats fins ara, el talp fa pling (o plin), també en els que analitzarem més endavant. La gran excepció és el polonès, el maly kret polonès fa bec. Ben curiós!

A banda del cavall i el talp, hi ha un parell d’onomatopeies més que fan gràcia: el rikitikitac de la cabra, també original, i el pac del porc (altres idiomes fan: plop o flop).

El nom del gos. El traductor polonès no fa invents amb el nom, ni deixa entreveure cap intenció (tipus Bullebak neerlandès). Opta per mantenir l’equivalent al nom alemany (com fan els francesos) i li diu Jan Henryk.

Quina insolència. Recordeu el que dèiem a l’entrada anterior: el tema del llibre, escatològic, és tractat a la societat polonesa amb un cert pudor. Sens dubte, la manera com plantegen la història els autors alemanys -amb discreció i amb humor- va fer que el llibre causés una sensació considerable al mercat editorial polonès. El traductor manté al màxim nivell la discreció i l’humor alemany. La talpeta polonesa ni tan sols parla de fàstic sinó de bezczelność!, és a dir, insolència, impertinència o desvergonyiment.

I sí, si ja teniu una edat i fa estona que penseu que lubudubudu us recorda alguna cosa, us ajudo: és el so, també, d’alguna cosa que cau o que baixa, concretament de Pedro Picapiedra, molt content, baixant pel coll del dinosaure i cridant: Iabadabadu!!! (Per cert, qui ho havia de dir, un crit reformulat)