
Gasteiz / Vitòria. Estiu 2016.
[Una prèvia: parlar del 7è exemplar de la talpeta m’ha fet pensar en la mítica 7a entrada que vaig fer al bloc: I set… la història (o Bristol 4) El 7 és un número especial.]
Buruko hura nork egin zion jakin nahi zuen satortxoa. Vaig aconseguir el conte de la talpeta en basc l’estiu del 2016, a Vitòria. Me’n recordo perfectament. Va ser a la Mara-mara Liburuak, una llibreria encantadora -‘magníficament il·lustrada’- que vaig trobar per casualitat, sortint de la plaça de la Virgen Blanca. Van obrir a finals del 2014 i encara hi són. Així que, a més d’encantadora, és jove i professional.
L’any 2016, jo ja tenia interioritzada la mentalitat de col·leccionista. Portava dos estius consecutius trobant la talpeta en idiomes que no m’ho hagués esperat mai: neerlandès i polonès Així que quan, aquell estiu, vam decidir instal·lar-nos uns dies a Egiarreta, un llogarret navarrès, proper a la Serra d’Aralar, jo anava preparat amb el títol del conte de la talpeta en basc, per si es presentava l’ocasió.
L’ocasió es va presentar a Vitòria, ciutat amable, i artista. La visita a la catedral ‘en obres’ és una experiència espectacular i l’escriptor Ken Follet, a qui vaig tenir el plaer de saludar, n’és un bon testimoni. La ciutat manté una bona relació amb la literatura, té fama de ser una ciutat de novel·la.
Ara bé, la trobada que més il·lusió em va fer, també per inesperada, va ser la del trompetista Wynton Marsalis. Per qüestions de feina, aquell any m’estava familiaritzant amb un munt de músics de jazz i blues que desconeixia, i en Wynton Marsalis n’era un. Com a renovador del jazz clàssic és un dels grans i, a més, ha establert amb una relació molt especial amb la ciutat de Vitòria i el seu festival de jazz (un altre dels motius pels quals val la pena visitar Vitòria).
Només va ser un dia però em vaig endur molt bones ‘imatges’ de Gasteiz. I afortunadament, entre elles, clar, les de la talpeta en basc, satortxoa. Així que, feliç i content, vaig tornar al llogarret d’Egiarreta, a passar uns dies més de vacances.

Un dels atractius (i dels objectius) del viatge era caminar per aquelles muntanyes. La sensació és que la talpeta hagués pogut aparèixer en qualsevol racó (i en qualsevol moment) d’aquells turons. T’imagines? Potser, en aquest cas, després de parlar amb els cavalls, la talpeta ens hagués preguntat: Has estat tu qui s’ha fet això al meu cap?
Bé, en basc, naturalment: Zu al zara buruko hau egin didana? Però d’això, de la lectura de la talpeta en basc, en parlarem a la propera entrada. (I ja us ho dic ara: no serà fàcil).