L’Hospitalet (Perutxo). Setembre, 2016.
L’estiu de 2016, un cop vaig incorporar la talpeta en basc a la col·lecció, se’m va fer del tot evident que em faltava l’exemplar en català. Així que només començar el curs vaig anar a buscar-lo a la meva llibreria de capçalera: la Perutxo. Era el mes de setembre de 2016.
A l’hora de parlar de La talpeta que volia saber qui li havia fet allò al cap, la versió catalana de Vom Kleinen Maulwurf, crec que cal parlar de dos protagonistes principals: l’editorial Kalandraka i la traductora Maria Viu. La llibreria Perutxo, en aquest cas, seria un secundari però també és cert que tots tres tenen en comú una cosa: l’arribada entusiasta al món del llibre. La llibreria de l’Hospitalet, l’any 1992, l’editorial gallega el 98 i la traductora valenciana, el 99. Tots tres van aparèixer perquè, en el seu moment, ho van creure necessari pel seu entorn. I encara hi són, tots tres, habitant el Planeta Llibre.
Kalandraka, l’editorial, va néixer el 2 d’abril (Dia internacional de Llibre Infantil i Juvenil) de 1998 per editar llibres infantils en gallec. Amb dos objectius: publicar àlbums il·lustrats de qualitat, estètica i literària, i col·laborar a la normalització del gallec (a Galícia!).
Sota el lema “Llibres per somniar” ja fa més de 20 anys que publiquen. Ho han fet tant bé que, l’any 2012, van rebre el Premi Nacional a la millor labor editorial, que atorga el Ministeri de Cultura. Amb una bona mirada perifèrica, es van obrir a publicar en altres llengües. Han normalitzat el plurilingüisme. Són els editors del conte de la talpeta en gallec, català, basc i portuguès; això fa que Kalandraka sigui l’editorial més representada de la meva col·lecció.
Són uns habituals a la pàgina de la invitació a la lectura d’en Jaume, l’amic de la talpeta número 9. Bon senyal!
Maria Viu és la traductora al català. La història -filla d’una època- és molt bonica i diu molt de les complicitats que s’estableixen entre els amants dels llibres. I de la generositat de molta gent quan es tracta de promoure la cultura, en general, i la lectura, en particular. Ens ho explica ella mateixa:
“Fa uns vint anys (sí, tant!!!) jo treballava en una escola que muntava un carnestoltes literari de gran volada, al qual es convidava autors i autores, petites editorials, companyies de teatre… i un dels convidats era l’editorial Kalandraka. Quan ens van presentar, em va encantar el seu fons i ràpidament em vaig interessar per les versions catalanes de les seues obres. La meua sorpresa va ser que la major part no estaven traduïdes a la nostra llengua, a pesar que eren títols magnífics (De què fa gust la lluna?, Allà on viuen els monstres, Històries de ratolins, etc.), i em vaig oferir per a fer les traduccions. Kalandraka estava començant, així que ho vaig fer sense cobrar. No existeix cap contracte que em lligue a aquestes traduccions, només el fet que el meu nom apareix a les portadelles dels llibres.“
Traducció. Contactar amb la Maria Viu em va fer molta gràcia. Gràcia que va anar en augment en saber que era valenciana (els meus origens ho són) i regidora municipal de Compromís (tinc tirada cap a la gent d’esquerres que assumeix ‘compromisos’). He fet diversos intents, infructuosos, de contactar amb els traductors del conte al castellà i al gallec. L’interès és per plantejar temes tècnics, relacionats amb la traducció. Maria Viu va tenir l’amabilitat d’explicar-me algunes coses:
D’entrada, he de dir que aquestes traduccions són d’una època en què no m’hi dedicava professionalment… potser hui en dia hauria pres decisions diferents (per exemple, exigir que em deixaren revisar les proves d’impremta, perquè hi ha algunes errades evitables…).
Pel que fa als detalls que et criden l’atenció, la traducció la vaig fer des de l’anglés, i la tria del sexe de l’animalet i el nom del gos venien marcades per la traducció al gallec, que, al contrari del que pensaves, va ser anterior. A petició de l’editor, ho vam fer coincidir.
Efectivament, jo pensava (prejudicis que un fa, de tant en tant) que l’edició en català era anterior a la gallega. I clar, no entenia algunes coses.
Sexe, gos i onomatopeies. Del sexe de l’animalet vaig parlar a La petite taupe. La lectura, per veure quins idiomes feien servir el masculí i quins el femení. En el cas del català, parlem de la talpeta, en femení, i no del petit talp, en masculí, per diverses raons: una seria etimològica, l’origen és el mot llatí: talpa, en femení; tot i que hi ha una d’indiscutible: es volia fer coincidir amb el femení toupiña de la versió gallega, que s’havia publicat l’any anterior, en 1998.
L’edició gallega també condiciona, sembla ser, el nom del gos, Sant Pere. Per mi, Sant Pere és un nom de gos tan estrany que pensava trobar una explicació a través de la traductora. La raó però, és l’adaptació a la traducció gallega: Xan-Pedro (?!). Potser a Galícia, amb això del Camino de Santiago, és més normal posar noms així a un animal i als nens no se’ls hi fa estrany. A mi, sí. D’altra banda, també és cert que Xan-Pedro està, fonèticament, proper al Hans-Heinerich original alemany (més que el Basil anglès), potser el traductor gallec buscava aquest efecte sonor.
L’anglès és l’idioma que va fer servir Maria Viu per fer l’adaptació al català; suposo, això ho penso jo, que mirant de reüll la versió en gallec, i això explicaria també l’elevada coincidència de les onomatopeies catalanes (en negreta) i les gallegues.
Pam / plas; Plof, plof / plof, plof; Ratatatatà / ra ta ta tá; Cloc, clac, cloc, clac / clac, cloc, clac; Xof / chof; Flop / flop; Plin / plin.
També és cert que aquestes coincidències, en molt casos, també hi són amb les onomatopeies castellanes: Plaf; Pof, pof; Ra ta ta ta ta; Tac, toc, tac; Chaf; Flop; Plin. En canvi, amb el basc, les coincidències són poques, com hem comprovat fa poc.
FI. Per acabar, us deixo amb una narració del conte en català que m’ha agradat molt, per tot el treball que hi ha al darrera. És de l’Escoleta Groga de l’institut escola Trinitat Nova. És una delícia!, i tot just és del curs passat.
Un dia hauré de parlar dels treballs de creació (i representació) que moltes escoles han fet amb aquesta història. És realment fascinant!
Fins aviat!
Propera parada: la tapeta en italià, Chi me l’ha fatta in testa?. Promet.
Amics de la talpeta 