Moldvarpan. La lectura

De la branca germànica de la família indoeuropea, l’islandès és una llengua escandinava, emparentada amb el feroès, el danès, el suec i el noruec. Les cinc provenen de l’antic nòrdic. El conte de la talpeta està traduït a totes cinc, de les quals en tinc quatre. Us parlo avui de la versió islandesa

De la coberta del llibre, podem destacar un fet original, en relació a altres edicions: és l’única que ens informa, quan nomena els autors, de qui ha escrit la història, saga, i qui ha fet els dibuixos, teikningar. Reconeixem la paraula saga (història) perquè l’hem incorporat com a narració d’una història familiar al llarg de diverses generacions. Té l’origen en les narracions que expliquen la història dels primers habitants de l’illa i els seus descendents, són històries que provenen dels segles XII-XIV.

Ég tala ekki íslensku. Jo no parlo islandès és el missatge de la samarreta lingüística que vaig trobar a Islàndia. Ni el parlo, ni en sé gaire cosa. Faig, per tant, una aproximació molt superficial a l’idioma. Diuen que és la més conservadora de les llengües escandinaves (sembla que, fins i tot, de tota la família germànica): manté una flexió abundant, conserva un vocabulari més purista, també algunes grafies, com ara les lletres þorn (thorn) i eð (eth)-,… La sintaxi però segueix el paràmetre subjecte + verb + predicat,  que a nosaltres ens és familiar. Diuen que no és una llengua fàcil d’aprendre, tant per la gramàtica com pel vocabulari. I un cop més, lamento no tenir prou domini de moltes llengües, em quedo però amb la meravella de la diversitat lingüística que convé tant preservar.

El llibre va ser publicat en islandès l’any 2000 per l’editorial Vaka-Helgafell. Es va exhaurir i l’any 2010 es va fer una segona edició -que és la que jo vaig comprar a Reykjavik- ara torna a estar exhaurit.

La traducció és de l’escriptor Þórarinn Eldjárn. Eldjárn és un poeta i novel·lista molt reconegut a Islàndia. Ha guanyat premis i nominacions pels seus llibres i també ha publicat llibres de poemes per nens. També destaca la seva labor de traductor, darrerament ha fet noves traduccions d’obres de Shakespeare, en vers, també de l’escriptora sueca Astrid Lindgren. M’ha fet molta gràcia descobrir que també ha traduït a l’islandès l’humor polonès de Slawomir Mrocek (!!!).

Ell és el traductor del conte de la talpeta. Un luxe.

Moldvarpan sem vildi vita hver skeit á hausinn á henni. Del títol hauríem de destacar una paraula: skeit (3a persona singular del preterit indefinit del verb skíta). Per què? Perquè, a diferencia de l’alemany i la majoria de traduccions, la versió islandesa utilitza el verb skíta que vol dir cagar. És a dir, no es conforma amb eufemismes. La traducció islandesa equivaldria a El talp que volia saber qui li va cagar al cap. 

Moldvarpan. És la paraula en islandès equivalent a talp (maulwurf en alemany, mole en anglès o taupe en francès). Ara bé, tots aquests idiomes utilitzen el diminutiu: talpeta, kleine maulwurf, little mole, petite taupe. L’islandès, no, al menys al títol. A l’interior, quan s’explica la història sí que manté el diminutiu: litla moldvarpan. De gènere, és femení.

Þvílík ósvífni! És el que diu la talpeta el primer cop que parla. L’expressió islandesa equival a quina barra o quin desvergonyiment.  Diferent del quin fàstic català i el que ordinariez castellà.

DRELLIR, escrit així, en majúscules, és el nom islandès del gos. No és un nom habitual de gos. En islandès, ‘drellir‘ és un fardell pesat, també es fa servir per algú que és lent o maldestre, i una de les possibles connotacions és cadell.

Úa Matthíasdóttir. La cerca d’informació de cadascuna de les versions de la talpeta  m’ha permès fer descobriments interessants i inesperats, sobre l’idioma, sobre la cultura, o sobre alguna de les persones que han participat en l’edició. El descobriment sorpresa d’aquesta entrada ha estat l’Úa Matthíasdottir, directora general de Forlagið, el grup editorial més important d’Islàndia, al qual pertany Vaka-Helgafell.

Una part de la història de l’Úa la trobareu en aquest llibre editat l’any 1998 per La Galera i Rosa Sensat. És una aproximació senzilla i personal als costums i les virtuts del seu país. El seu vincle amb Barcelona també hi surt. Actualment, alterna la seva residència entre Barcelona i Reykjiavik, és editora i agent literari.

La seva amabilitat m’ha permès entendre millor alguns aspectes de la talpeta en islandès.

Sobre lectures, lectors, llibres i escriptors islandesos, està bé aquest article de La Vanguàrdia, (Xavi Ayen, 2017). Hi trobareu l’Úa.

Per cert, crec que és el primer cop que no he trobat cap versió oral del conte (Llàstima!). Us deixo amb la primer pàgina del conte en islandès. Comença així (una meravella):