Portuguès de Brasil. L’exemplar número 15 de la col·lecció és la traducció al portuguès de Brasil, una edició amb evidents diferències amb el portuguès de Portugal. Va ser l’últim exemplar en arribar l’estiu del 2017, gràcies al Jose, el company de la biblioteca que es va convertir en l’amic de la talpeta número 6.
L’edició segueix l’Acordo Ortográfico da lingua Portuguesa de 1990 que, a Brasil, va entrar en vigor l’any 2009. L’acord va ser signat per Brasil, Angola, Cap Verd, Guinea-Bissau, Guinea Equatorial, Moçambic, Portugal i Sao Tomé i Príncipe, l’any 2004 s’afegí Timor Oriental. Dels 260 milions de parlants de portuguès, gairebé 200 milions són brasilers.
La primera edició brasilera és de 1994, el meu exemplar correspon a la 29a reimpressió, precisament de l’any 2017. L’editorial és Companhia das Letrinhas, inclosa al potent Grup Companhia das Letras, la qual té l’origen en l’editorial que l’any 1986 van crear Luis Schwarcz i Lilia Moritz Schwarcz.
La Fundació Nacional del Llibre Infantil i Juvenil brasilera considera aquest llibre “altamente recomendável“.
Títol brasiler. Hi ha dues diferències importants respecte la traducció portuguesa. La primera en relació a com s’anomena la talpeta: toupeira, sense diminutiu, en portuguès, i pequena toupeira en brasiler. La segona diferència és sobre ‘allò’ que la talpeta té al cap: aquiló en portuguès i cocô en brasiler.
La traducció brasilera és fidel al diminutiu de l’original (kleinen maulwurf) per referir-se a la protagonista de la història, tal com fan, també, en anglès (little mole), francès (petite taupe) o català (talpeta). En canvi, s’allunya de l’original i és més explicita per referir-se a ‘allò’ que la talpeta té al cap: cocô, que equivaldria a ‘caca’.
De fet, hi ha més semblances del títol portuguès (2) amb el gallec (3), que no pas amb el ‘brasiler’ (1):
- Da pequena toupeira que queria saber quem tinha feito cocô na cabeça dela
- A toupeira que queria saber quem lhefizera aquiló na cabeça
- A toupiña que quería saber quen lle fixera aquilo na cabeza
Heloisa Jahn és la traductora del llibre, juntament amb Dieter Heidemann.
Heloisa Jahn ha traduït més de 100 llibres, majoritàriament literaris i, sobretot, per nens i nenes. Tradueix de l’anglès, francès i espanyol, també de l’italià, el danès i el suec. És una traductora experimentada.
Sobre el procés de traducció de la talpeta ens diu: El meu coneixement de la llengua alemanya és limitat. La traducció la vaig fer en col·laboració amb el meu amic alemany Dieter Heidemann, que la va traduir literalment. La meva traducció, per tant, és una traducció al llenguatge d’un conte de la seva traducció. No vaig llegir cap altra traducció del llibre.
Cocô. És a dir, ‘caca’. Sobre l’ús d’aquesta paraula, la traductora ens diu: l’ús de “cocô” va ser natural, no hi havia gaire raonaments al darrere. “Cocô” és una paraula divertida, sonora i amb una certa malícia, tant pel seu so com pel seu ús, i als nens els agrada dir-ho i escoltar-la. A banda de l’efecte d’humor, “cocô” funciona en part com una paraula “de bé”: no és agressiva, anomena, provoca, desfoga i fa somriure; al mateix temps, és una mica infractora (és freqüent utilitzar eufemismes per tapar-lo), encara que innocent (és emprat per totes les mares i tots els pares i fills). Per què no utilitzar-la?
M’ha agradat saber el raonament de l’Heloisa per entendre el perquè d’algunes decisions. No sóc traductor i, per tant, desconec els mecanismes mentals que es posen en marxa quan un traductor tria. En aquest cas, trobo l’eufemisme més literari i, sobretot, més fidel a l’original. Però també és cert que el tema i la paraula caca són vistos de manera molt diferent a les diferents cultures a les quals el llibre ha estat traduït i, per tant, cada traductor mira d’apropar-se als lectors del seu país de la millor manera possible. La versió rusa, per exemple, va tenir problemes d’acceptació en una part (d’altres estaven encantats) de la població i ara mateix no està previst reeditar-lo. Hi havia qui trobava el tema ‘escandalós’.
Onomatopeies. Trobo el tema de les onomatopeies del conte molt simptomàtic de la feina de traducció. Com traslladar a cada llengua el so que fan els animals del conte quan fan ‘allò, quan fan caca. Plumdidiplum,… truque-truque… shlump… I com ho resol cada traductor, via diccionari, copiant altres idiomes, fent aportacions pròpies,…
La traductora al brasiler també ens parla d’aquest tema: Les onomatopeies van ser el resultat de vocalitzacions solitàries, imaginant i imitant el so corresponent a cada animal. Abans de lliurar la traducció a l’editorial, vaig provar l’efecte llegint a persones properes, inclosos nens.
João Valentão, el nom del gos. Recordem que l’original alemany és Hans Heinerich, que en castellà és Hermenegildo, en gallec Xan Pedro, Sant Pere en català o en portuguès Bernardo, per citar només quatre exemples. Per què en brasiler el gos es diu João Valentão? Aquest cop, he descobert la raó.
Diu Heloisa: és un homenatge a Dorival Caymmi, un compositor que a mi m’agrada molt.
Us deixo la versió de la cançó de Dorival Caymmi que fa Maria Bethânia en directe.
Us deixo el missatge original en portuguès d’Heloisa Jahn per ser del tot fidel a les seves paraules:
“joão valentão” é uma homenagem a dorival caymmi, compositor de quem gosto muito.
as onomatopeias foram resultado de vocalizações solitárias, imaginando e imitando o som correspondente a cada bicho. antes de entregar a tradução à editora, testei o efeito, lendo para pessoas próximas, inclusive crianças.
o uso de “cocô” foi natural, não teve muito raciocínio por trás. “cocô” é uma palavra engraçada, sonante e com uma certa malícia bem-humorada, tanto em sua sonoridade como em seu uso (quando assim entronizada num texto literário) — e as crianças adoram dizê-la e ouvi-la. ao lado do efeito de humor, “cocô” funciona um pouco como um palavrão “do bem”: não é agressiva, nomeia, provoca, desafoga e alegra. e ao mesmo tempo, por ser um tanto infratora (justamente, é comum que se usem eufemismos para encobri-la) embora inocente (é usada sem rodeios por todas as mães e todos os pais e todos os filhos), por que não usá-la?
uma nota sobre o processo de tradução: meu conhecimento da língua alemã é limitado. a tradução foi feita em parceria com o amigo alemão dieter heidemann, que traduziu ao pé da letra. minha tradução, assim, é uma tradução da tradução dele para a linguagem de uma história contada. não li (na verdade não conheço) nenhuma das outras traduções do livro. fiquei curiosa!
Amics de la talpeta 