Budapest. Estiu 2018
El mes de juliol de 2018, la Francina i jo vam tornar a Budapest. Havíem estat l’any 1987 quan Budapest va ser una de les estacions del nostre viatge de noces a Praga, amb aquell Renault 7 de color verd, adaptat per fer de ‘mobilhome’ en cas de necessitat.
La memòria és selectiva i del Budapest de 1987 teníem pocs records, van ser un parell de dies. Ens van quedar més gravades moltes imatges d’un camí, nou per nosaltres, i que vam fer sense pressa, improvisant algunes visites no programades, com el camp de concentració de Mauthausen (impactant) o les muntanyes d’Innsbruck (la nostra primera incursió alpina). També ens va marcar aquella Praga comunista, plena de bastides, autèntic destí del viatge i que ens va enamorar.
L’any 1987 a Budapest vam fer una compra especial, un llibre que, des d’aleshores, és sempre visible a casa nostra: la partitura de la Passió segons Sant Mateu de Bach. Una joia que també ens té seduïts i que, des del faristol del piano, presideix el nostre estudi.
Del viatge a Budapest de l’estiu de 2018 també vam portar un llibre, ben diferent. És el conte de la talpeta en hongarès: Mese a vakondról, aki tudni akarta, hogy ki csinált a fejére. Aquest llibre, juntament amb les altres 16 versions de la talpeta que ja tenia, presideix el passadís de casa.
A data d’avui, finals del 2019, són 29 llibres en 28 idiomes diferents. A mi em sembla molt, el llibre està traduït a uns 40 idiomes.
Aquestes xifres sobre llengües em porten a recordar que al món es parlen actualment unes 7000 i es preveu que centenars d’elles, probablement, no arribin ‘vives’ al segle XXII. Recordo l’existència del GELA , el Grup d’Estudi de Llengües Amenaçades; també que el 2019 és l’Any Internacional de les Llengües Indígenes i us deixo un petit article, de fa pocs dies, sobre la mort de les llengües de la lingüista Carme Junyent.
L’hongarès (molt bon article el de la wikipèdia en català) forma part de la família uraliana (el seu origen es troba al voltant dels Urals), a la qual pertanyen també el finès (tenim talpeta en finès) i l’estonià (falta). Es parlada per uns 14 milions de persones, la majoria concentrats a Hongria, el segon gran grup de parlants d’hongarès són a Transsilvània, actualment regió de Romania.
Els primers 17 exemplars i el bloc. Ho vaig explicar fa poc més d’un any, a l’entrada “La col·lecció (2)”: Em vaig decidir a començar aquest bloc quan la meva col·lecció de talpetes va arribar als 17 exemplars. Diu el mestre Centelles que una col·lecció és col·lecció de debò a partir d’aquesta xifra.
Vist així, sembla ser que l’exemplar en hongarès, el número 17, va ser un punt d’inflexió: amb ell, la col·lecció va pujar de nivell i, al mateix temps, va ser el punt de motivació per començar a explicar coses de la talpeta en aquest bloc. Parlar-ne ha estat la millor manera de conèixer més: llengües, traductors, editorials, ciutats, maneres de fer, de ser…
Amics de la talpeta 