Den lille muldvarpen som ville vite hvem som hadde bæsjet på hodet hans es va publicar per primer cop a Noruega l’any 1999 i va ser un èxit immediat.
Jo el vaig aconseguir l’estiu de 2018. Em va arribar en la seva versió sonora, embolicat en un bonic paper de regal, gràcies a la meva filla, Anna, que me’l va portar de Trondheim.
Fa pocs dies he rebut un altre regal: una carta des de Son (Noruega). La carta explica com va ser possible la versió en noruec, qui va aconseguir els drets i com es va fer la traducció, per què apareix el verb ‘fer caca’ (bæsje) al títol, per què el noruec és l’únic idioma que converteix el pling alemany de la talpeta en pling-plingeli-pling,… i per què el gos del carnisser manté el nom de Hans-Henrik, tot i que hi havia una alternativa molt més atrevida i, potser també, més divertida.
La carta és un ‘regal’ de la traductora del llibre, i responsable aleshores de l’editorial Omnipax, Anne Horn. Tot el que ve a a continuació és fruit de les seves explicacions, per això va en cursiva; ella m’ho va enviar en anglès, espero que la meva versió en català sigui prou fidel a les seves paraules. El meu agraïment cap a ella és absolut.
La publicació en noruec. Com a responsable d’una nova marca dins Pax Publishers, Omnipax, vaig comprar els drets a la Fira del Llibre Infantil de Bolonya, el 1998. El llibre era, aleshores, un èxit internacional, però les principals editorials noruegues van badar, dubtoses de si aquesta original “història de caques” seria del gust dels adults. Una visió que també va tenir el Norwegian Children’s Book Club. Quan els hi vaig oferir, van rebutjar-la amb les paraules: “No creiem que els nostres pares estiguin interessats en aquest llibre”.
Que equivocats estaven! Als nens els hi va encantar, i als pares i als bibliotecaris també: el llibre era increïblement divertit, i va agradar, efectivament, als adults. El meu fill gran, que aleshores treballava de metge al nord de Noruega, va aconseguir el llibre i, pel que em va explicar, a tots els seus col·legues més grans de l’hospital els hi va encantar. Segons el meu fill petit, el llibre també es va convertir en un regal d’aniversari popular entre joves de 30 anys. No és cap exageració dir que, juntament amb el Gruffal i la nostra Pulverheksa, el conte de la talpeta va ser, durant anys, un dels puntals de la meva petita empresa, Omnipax.
Més endavant, ‘The Norwegian Theatre on Tour’ va fer una versió teatral, interpretada amb èxit durant molts anys. La dramatització va ser assumida, també, per molts grups de teatre regionals i locals.
La traducció. Vaig gaudir tant amb aquest conte que vaig decidir fer jo mateixa la traducció. Anne Horn.
Per al títol, vaig triar la paraula “bæsj“, que vindria a ser equivalent a ‘poop’ en anglès, (‘caca’ o ‘tifa’, en català). Conscient que l’original alemany feia servir “gemacht hat” més implícit, jo volia anar directament al tema i utilitzar el verb més conegut pels nens petits, és a dir, “bæsje”. Amb els meus propis fills, jo mai no havia fet servir cap dels termes més eufemístics i no vaig veure cap raó per fer-ho en traduir el llibre. Potser els nens noruecs estan acostumats a fer servir un llenguatge més directe que els seus col·legues alemanys? Es podria pensar, i més tenint en compte l’intent alemany de fer que alguns dels personatges d’Astrid Lindgren siguin més “educats”. L’elecció de la paraula “bæsje” (fer caca) va resultar ser encertada. Poc després, diversos escriptors i editors van intentar copiar l’èxit d’aquest llibre, publicant el seu propi “bæsjebøker” (llibre sobre caca / poop books).
“Noe så frekt!”. En alemany, el personatge del talp (per a mi, el talp és definitivament ‘ell’, masculí) diu: “So eine Gemeinheit!”. La paraula es podria haver traduït directament, les llengües alemanya i noruega són força similars. La paraula “Gemeinheit”, en noruec seria “gemenhet”(en català: malvat, vil o roí), així que l’expressió podria haver estat “Per engemenhet!”. Però seria una manera adulta i una mica antiquada de dir-ho. Així que vaig escollir l’expressió “Noe så frekt!”, que és més com un esclat. “Frekk” està relacionat amb ser impertinent, i també insolent, descarat. Si et saltes una cua, ets “frekk”. Si fas un comentari desagradable sobre la roba d’algú, ets “frekk”. Deixar anar una caca sobre el cap d’algú és, sens dubte, una cosa “frekk”. “Noe så frekt!” és una frase popular, potser més per la meva generació que pels nens actuals però el seu significat s’entén fàcilment i l’ús de la frase en aquest llibre li va donar, entre els nens, una nova vida.
Les onomatopeies. Les llengües alemanya i noruega tenen molt en comú, també la manera de sonar i en la pronunciació. Per tant, va ser molt natural mantenir la meva traducció al noruec propera al so alemany, quant els diferents animals “fan allò”.
El colom. L’alemany “platsch-klatschte” es converteix amb naturalitat en “splæsj-klæsjet“. El so de la lletra “æ” és important, significa alguna cosa no molt agradable. La paraula “æsj” és la paraula més habitual per referir-se a alguna cosa pudent o desagradable, de mal gust. Probablement, una de les primeres paraules que aprenen a fer servir els nens noruecs.
El cavall. El “rumsdi pumps plumpsten” alemany es converteix en “rompetipromp-plompet“. “Rompe” és “cul” en noruec i “promp” vol dir fer-se un pet. Els lectors d’aquest llibre solen utilitzar aquestes dues paraules (tothom passa una etapa… anal!) i els hi són, de fet, molt familiars. La paraula “rompetipromp” s’hauria de pronunciar amb una “r” molt aguda. Era important fer servir paraules amb una “r”, ja que es tracta d’una lletra que els nens petits els hi encanta practicar quan aprenen a parlar. És un so difícil, alguns no ho aprenen mai bé, i molts necessiten ajuda per dominar-lo, però els que ho fan, estan molt orgullosos i la fan servir molt.
La cabra, en alemany, fa “klackediklack”, en noruec es converteix en “knakkeliknakk“. La “Kn” té un so molt més dur que “kl”. Per fer “kn”, premem la llengua cap a les dents superiors, mentre que en el cas de “kl”, més suau, la llengua se’n va al paladar. Tenint en compte la substància dels excrements de cabra, el son més dur és millor.
La vaca. La paraula alemanya és “schwuppediwupp”, que significa una cosa tova i fastigosa. En noruec “svuppetisvupp” té la mateixa connotació. Rarament utilitzem la lletra “w”. El so “sv” (en comptes de l’alemany “schw”) et fa allargar la lletra “s” abans de la “v”: “ssssvupp”. Dóna la possibilitat de practicar la lletra “s” que, com la “r”, es tracta d’un so desafiant, d’un repte. Quan aprenem a parlar, acostumem a enganxar la llengua entre les dents (i de fet, a una certa edat, quan falten les dents anteriors, la traiem fora). Així doncs, fins i tot aquest so és divertit de practicar. Les dues dobles “pp” finals donen a la paraula un so definit.
El porc. En alemany fa “platschdiplumpsfiel”, en noruec: “splattsplattersplattsplæsjet“. Em va donar l’oportunitat d’utilitzar el so spl, que és una mica difícil de pronunciar a causa de les tres consonants. Però l’ús de splattsplattersplatt també em va donar la paraula splæsjet, que és una onomatopeia en si mateixa, que significa “va caure amb un so suau i humit”, que afegeix encara més al so que el original fiel en alemany.
Pling-plingeli-pling. El so del talp quan fa ‘allò’, en alemany, és “pling”. Vaig voler estirar-ho una mica més i vaig escriure: “pling-plingeli-pling”, pronunciat amb un to de veu alt i suau, fent entendre que és una cosa petita i, també, prou agradable, tot i que es tracti de la seva venjança. A Noruega, tendim a allargar noms de persona per convertir-los en noms de mascotes. Així que, en aquest cas, perllongar el “pling” ja m’estava bé.
Hans-Henrik. Vaig estar molt a prop de fer servir el nom Carl-Ivar. Era el nom d’un important polític de dretes, ultraliberal (alguns en dirien, xenòfob), amb una certa semblança amb el gos del carnisser. Qualsevol lector adult de Noruega ho hagués descobert. Per sort, em vaig abstenir de fer cap referència política en aquest llibre. Així, doncs, vaig mantenir l’original “Hans-Henrik”, uns noms que no són estranys a Noruega, tot i que tenen una connotació que els fa més antiquats i passats de moda.
Reflexió final. Un cop més, la meva admiració per aquella gent que treballa, valora, respecta i difon la literatura infantil, que pensa en els nens com a persones i els hi parla amb naturalitat i que posa tot el seu coneixement i ofici per oferir llibres i traduccions de qualitat. N’hi ha molts, els autors del llibre són un exemple, l’Anne Horn em sembla que seria un altre.
PD: Quarta entrada escrita en ple confinament a causa de la pandèmia del COVID-19. La propera entrada serà l’arribada a la col·lecció de la traducció en occità.
Amics de la talpeta 