Deu bohonet qui volè saber qui l’avè hèit suu cap es va publicar el març de 2018.
Occità. La traducció a l’occità és una de les traduccions més recents que s’han fet del conte de la talpeta. Es va publicar després de l’escocesa, tardor del 2017, i abans de la luxemburguesa, primavera del 2019 i, oficialment, la última.
Tots tres idiomes -escocès, occità i luxemburguès- comparteixen un fet: un cert desconeixement de la seva existència, fora del seu espai natural. Són idiomes eclipsats pel curs de la història i per unes relacions de poder entre territoris que han deixat moltes llengües en una situació delicada. La imatge del peix gran que es menja el petit també té el seu equivalent lingüístic. Hi ha un Atlas UNESCO de les llengües del món en perill, l’occità gascó està qualificat com a ‘seriosament en perill’.
Afortunadament, nombroses iniciatives personals i col·lectives treballen avui en dia per conscienciar de la importància de cada llengua i de mantenir la seva salut el millor possible. En el cas de l’occità, hi ha diverses associacions que hi treballen, en diferents àmbits: Lo Congrés permanent de la lenga occitana, l’Institut d’Estudis Occitans, L’Association Internationale d’Études Occitanes, el portal de recursos Occitanica,… A casa nostra, ja us he parlat del Centre d’Agermanament Occitano-Català, que porta un munt d’anys treballant per de fer conèixer l’occità i, també, les arrels comunes d’occitans i catalans.
La publicació d’un conte infantil com el de la talpeta, o bohonet, és un (petit) bon senyal. En el cas de l’occità, la iniciativa va venir de l’associació occitana Per Noste, fundada a Ortés, l’any 1960, per defensar i promocionar la llengua i la cultura occitanes.
L’edició del conte del bohonet no té un objectiu merament comercial, sinó també simbòlic i pedagògic. Per això, els crèdits del llibre també esmenten l’alemanya mundt agency, perquè ha facilitat la gestió dels drets d’edició. La prioritat dels impulsors: reivindicar i dignificar l’ús de la llengua pròpia.
Konrad Harrer és el traductor de la talpeta en occità i val a dir que, un cop més, el conte de la talpeta ha trobat un traductor de luxe. Harrer és professor a la Universitat de Lorraine, una regió que ha estat, al llarg de la història, objecte de disputes territorials entre França i Alemanya, juntament amb Alsacia. Avui en dia, Lorena és en un lloc privilegiat pel que fa als intercanvis culturals entre totes comunitats. Allà hi treballa el nostre traductor.
La traducció occitana de Konrad Harrer està feta directament de l’alemany, la seva llengua materna. Harrer és, també, membre de l’associació Per Noste. Per això, tot i no ser un especialista en literatura infantil, els col·legues de l’associació li van fer la proposta de traduir el conte a l’occità, pel seu domini de l’alemany. El seu àmbit de treball està més vinculat a la teoria literària i a l’estudi de la tradició i la modernitat de la literatura germana del segle XX. Harrer és també el traductor a l’occità d’un altre llibre infantil alemany: Max und Moritz de Wilhelm Busch, un clàssic del segle XIX, prou popular a Alemanya (entremaliadures infantils, a l’estil de Zipi i Zape).
Diuvivant! és l’expressió de la talpeta quan descobreix el que li ha caigut al cap. És una expressió habitual en occità gascó. La traducció literal al català seria “Déu vivent!” però la més entenedora podria ser “Déu meu!”. Es tracta d’una exclamació que mostra una barreja d’emocions: sorpresa i, també, contrarietat. En occità, diu el traductor, hi havia una altra opció: “Sopla!”. Va triar “Diuvivant!”.
És una expressió que va en la línia de l’opció gallega, amb l’exclamació “Vaiche boa!”, que ja vaig comentar en el seu moment a A toupiña. La lectura.
Onomatopeies. Konrad Harrer explica que aquest va ser un dels grans reptes d’aquesta traducció. Diu: Jo volia que fossin onomatopeies autènticament occitanes, així que vaig buscar, aquí i allà, les opcions que més m’agradaven, pensant també que poguessin mantenir el to humorístic. Vaig compartir les meves opcions amb altres membres de l’associació i, en algun cas, vaig adoptar la proposta dels col·legues. Un treball en equip que, normalment, millora el resultat.
Les onomatopeies occitanes no són copiades, són pròpies. Si les comparem amb l’original alemany o la traducció francesa hi ha diferències clares. Fins i tot, en el cas de ‘onomatopeia del bohonet, que en cap idioma no varia gaire de l’alemany pling, l’occità es desmarca i fa servir un delicat flic.
Joan Enric és el nom del gos en occità. És una traducció literal del nom del gos en alemany, Hans-Heinerich, tal com ha fet les traduccions en francès (Jean-Henri), polonès (Jan Henryk), suec (Hans-Henrik), danès (Hans-Henrik) o noruec (Hans-Henrik).
Hi ha traductors que han optat per opcions més personals: Basil en anglès, Hermenegildo en castellà, Bullebak en neerlandès, Kixkurrek en basc, Xan Pedro en gallec, Sant Pere en català, Bernardo en portuguès, Drellir en islandès, Joao Valentao en brasiler, Hamish en escocès, Lajos Bela en hongarès o Hektor en eslovac.
Així de variat és el món de la traducció…, afortunadament!
“Satisfèit e urós“, com el bohonet, acabo aquesta entrada, la del 20è idioma de la col·lecció: l’occità. Si m’heu seguit fins aquí, moltes gràcies!
Propera entrada: En japonès. うんちしたのはだれよ! : とびだす!うごく!えほん / Unchi shita nowa dare yo : tobidasu ugoku ehon
PD: 6a entrada publicada durant el confinament a causa de la pandèmia del COVID-19. Ja som a la setena setmana sense sortir, pràcticament, de casa.
Amics de la talpeta 