El topito que quería saber quién se había hecho aquello en su cabeza (2016) és el títol de la traducció al castellà de l’escriptor argentí Sebastián Vargas, publicada per l’editorial Libros del Zorro Rojo d’Argentina.
Títols. Hi ha quatre títols diferents del conte de la talpeta en castellà. La diferència és la manera de referir-se al personatge protagonista de la història: topito, pequeño topo, topo,…. i topito Birolo. En aquest últim cas però, les diferències són més, i més grans.
De fet, la traducció del topito Birolo és en realitat una adaptació molt lliure del text de Werner Holzwarth. El responsable és Alfonso (o Francisco, depèn la font d’informació) Morales i va ser la primera publicació de l’editorial mexicana Petra Ediciones, l’any 1990; aquesta mateixa versió va ser publicada l’any 1991 pel Centro Editor de América Latina (CEAL) d’Argentina.
Les versions del pequeño topo i del topo corresponen totes dues a la traducció que va fer Miguel Azaola l’any 1991 per l’editorial Altea i que ha estat successivament editada per Alfaguara i, darrerament, per Beascoa. Al mercat espanyol el llibre sempre s’ha comercialitzat com el topo. El títol amb pequeño topo correspon a l’edició d’Alfaguara Colòmbia de l’any 2009, dins la col·lecció “Nidos para la lectura”, però es tracta de la mateixa traducció.
Sebastián Vargas és el traductor de la versió més recent, editada l’any 2016 a l’Argentina per Libros del Zorro Rojo, amb el títol El topito que quería saber quién se había hecho aquello en su cabeza. És, de totes, la més reeixida.
Nascut a Buenos Aires l’any 1974, Sebastián Vargas és escriptor de literatura juvenil, editor, corrector, professor i traductor. És també jugador d’escacs de gran nivell i corredor de maratons. Tradueix directament de l’alemany, sembla que amb dedicació i criteri. Paral·lelament al topito va traduïr “El milagro del oso” d’en Wolf Erlbruch, també per Zorro Rojo. L’any passat va traduir, per l’editorial SM, “Die Verwandlung” de Kafka, història coneguda popularment com “La metamorfosi“. Vargas va optar pel títol que, no sense polèmica, ell i altres traductors de l’alemany consideren més fidel: “La transformación“.
El topito que quería saber quién se había hecho en su cabeza. Diu Sebastián Vargas: Mi propuesta de título no incluía la palabra “aquello”, pues “hacerse encima”, en castellano, deja sobreentendido que se refiere a defecar, por lo que no es necesario adjudicar un objeto directo; y lo mismo pasa en alemán, donde tampoco hay una palabra equivalente a “aquello” en el título: “el topito que quería saber quién se había hecho en su cabeza” sería un título más fiel, y yo había propuesto ese; pero… no va poder ser, es va mantenir i acceptar el criteri de l’editor.
Sí que es manté l’expressió “hacerse” al llarg del conte, quan la talpeta investiga i va interrogant als animals que troba: “¿Tú te has hecho en mi cabeza?”.
És un bon moment per recordar les petites batalles que formen part de la feina de traduir, no només s’han de ‘barallar’ amb un text. Per diverses raons, entre comercials i legals, els editors de Zorro Rojo van decidir mantenir alguns aspectes de la traducció espanyola que Alfaguara havia comercialitzat, també, per Amèrica Llatina. Crec que la proposta de títol del traductor -sense objecte directe, com apareix a l’interior del text- tenia tota la raó de ser. Personalment però, encara em sap més greu que no prosperés una altra de les propostes.
Juancarolo vs. Hermenegildo. Yo había propuesto, para nombre del perro, Juancarolo (un nombre compuesto, poco frecuente, sonoro). Pero el editor prefirió mantener el nombre que tenía el perro en la edición de Alfaguara, por cuestiones editoriales (marketing, no desconexión con la edición previa…). Yo prefería Juancarolo, pero la decisión final fue del editor, y la acepté.
Ho confesso: mai m’ha agradat Hermenegildo com a nom del gos. Tampoc m’agrada el nom en català, Sant Pere, un altre cas en què els editors, i molt bons editors també, -en aquest cas, Kalandraka- van decidir mantenir el nom de gos que havia triat el traductor de l’edició gallega -també de Kalandraka-, Xan Pedro. Comparteixo el criteri que l’opció de Juancarolo era més sonora, més versemblant com a nom de gos i, fonèticament, un pèl més propera a l’alemany Hans-Heinerich.
¡Qué grosería! Una altra decisió important, al meu entendre, a l’hora de traduir aquesta història és decidir l’expressió de la talpeta quan es troba amb allò al cap, com verbalitzar la seva reacció espontània. L’expressió alemanya So eine Gemeinheit! vindria a ser ‘quina cosa més fastigosa’, o desagradable, vulgar, lletja… Hi ha una barreja de sorpresa i de sensació desagradable, que cada traductor adapta a la seva manera. Per posar uns exemples:
En anglès: How mean!, en francès: Mais c’est dégoûtant!, en català: Quin fàstic!, en italià: Que schiffo!, en gallec: Vaiche boa!, en portuguès brasiler: Mas onde e que estamos! i en portuguès Que maçada! o en noruec (hi ha una molt bona explicació de la traductora): Noe så frekt!. En l’edició sueca, aquesta expressió és, fins i tot, el títol del llibre: Det var det fräckaste!. En castellà, Miguel Azaola va triar ¡Qué ordinariez!, i la versió lliure de Petra Ediciones ¡Qué puntería!. Avui en dia, una és una expressió anticuada que no es fa servir i la segona no té res a veure amb l’original. L’opció ¡Qué grosería! és més creïble.
Preguntat el traductor sobre altres opcions, diu, fent un esforç de memòria: Hace ya varios años que hice la traducción, así que no recuerdo qué pensé con cada palabra en particular. Dudo todo el tiempo, al traducir, y evalúo diferentes opciones, intentando a la vez ser respetuoso del texto original, mantener el estilo, el humor, la claridad en la expresión, y evalúo opciones para cada término. Para la frase que mencionás, probablemente haya evaluado opciones como “qué canallada”, “qué vileza” o “qué fastidio”, pero me decidí, supongo, por un término más llano y coloquial en el castellano de América Latina.
Onomatopeies. Són l’altre camp de batalla a l’hora de traduir aquesta història. No són una tria fàcil. Com a mostra, aquestes paraules del traductor: revisando viejos mailes, veo que el editor también pidió modificar algunas de las onomatopeyas que yo había propuesto. Así que no todas quedaron como originalmente las había traducido yo. El traductor pocas veces es quien tiene la última palabra, en estas cuestiones; en estas situaciones, a menudo se consensuan criterios, y uno cede en algunos puntos para ponerse firme en otros que considera más centrales.
En aquest cas, les onomatopeies en castellà de l’edició argentina i l’espanyola varien lleugerament en alguns casos. Colom: plasssh! / plaf!. Cavall: plof, plof, plof! / pof, pof. Llebre: ra ta ta ta tá / ra ta ta ta ta. Cabra: tac-tac-tac / tac-toc-tac. En altres, la diferència és substancial, és el cas de la vaca: shruuups! / chaf, i del porc: prrrum! / flop!.
En aquests últims casos, les onomatopeies argentines s’acosten a les alemanyes: ‘shwuppdiwuup’ i ‘platschdiplumps’. Diu Sebastián Vargas, en general: busqué mantener en lo posible la sonoridad del original alemán, pero no podía mantener exactamente las onomatopeyas originales, porque el alemán utiliza consonantes y sonidos que no funcionarían bien, en castellano, si se mantuvieran. Así que me concentré en el sonido y en que el resultado en castellano fuera legible y funcional al estilo general del texto.
Per acabar. No puc deixar d’agrair la generositat, un cop més, del traductor per explicar les raons de les seves decisions. En aquest cas, Sebastián Vargas ha estat generós, amable i clarificador per entendre el què i el perquè de moltes decisions que trobem en la traducció d’una història com la del topito. Per això cabo aquesta entrada així: ¡Feliz y contento!
- Propera entrada: En rus. Malen’kiy krot
PD1: Aquesta és la 10a entrada al bloc escrita en aquest temps tan estrany. Acabem d’entrar a la fase 2 del confinament a causa de la pandèmia del coronavirus, així que tenim una mica més de llibertat de moviment. Les Biblioteques de l’Hospitalet però segueixen tancades.
PD2: Una mostra de la popularitat del llibre a Argentina, i de la ‘traducció lliure’ del CEAL, és l’existència d’articles acadèmics com “El libro del topito Birolo. Lecturas cómplices e irreverencia” (2005) de Mirta Gloria Fernández, professora de la Universitat de Buenos Aires, reproduït a la revista de literatura infantil y juvenil Imaginaria. N’hi ha molts, us en parlaré un altre dia.
Amics de la talpeta 