Pikkumyyrä. En finès

Una prèvia. Ha tornat a passar: trobades extraordinàries de persones amables i generoses. En aquest cas, la Laura H., finlandesa instal·lada a Catalunya, que va respondre a la meva crida. Pocs dies abans de Nadal vaig enviar un missatge a l’Escola Finlandesa de Barcelona buscant algú que m’ajudés a trobar aspectes originals del conte en finès.

Gràcies als traductors automàtics havia pogut mig entendre alguna ressenya sobre el conte en finès. Els comentaris eren elogiosos i parlaven d’una traducció creativa i divertida. Volia saber el perquè. Pocs dies després d’enviar el missatge, la Laura va respondre oferint la seva ajuda. El més sorprenent de tot és el motiu. Ella no coneixia la història de la talpeta, és enginyera i el seu àmbit de treball són els ‘waters secs’, ecològics i sense aigua. El que li va cridar l’atenció va ser el tema del conte: “allò”, el que la traductora al finès ha anomenat, aproximadament, “una caqueta en forma de tirabuixó”. Aquest ha estat el nostre punt de contacte: una tifa rinxolada.

Gràcies a ella he constatat que la traducció finlandesa és de les bones.

Finès. El finès és llengua materna d’uns 5 milions de parlants i pertany a la família de llengües uralianes, originàries dels voltants de les muntanyes dels Urals. És un idioma proper a l’estonià i comparteix algunes arrels lèxiques amb l’hongarès.

Personalment, reconec que en sé molt poca cosa del finès i de la seva literatura, tot i que fa anys vaig quedar enganxat a l’humor d’un dels seus escriptors més conegut: Arto Paasilinna. El seu “Delicioso suicidio en grupo” va ser una de les lectures estivals del 2007. Aquell any, vam conèixer també la serenitat del paisatge finlandès, ple de llacs i boscos. Vaig pensar aleshores, i encara ho crec, que és un lloc ideal per escapar-se una temporada amb una bona pila de llibres. Llegint Paasilinna em va semblar entendre més coses del país.

Editorial i traductora. L’editorial de la talpeta en finès és Nemo, fundada a Helsinki l’any 1997. Va ser adquirida l’any 2016 per Otava, una històrica editorial finlandesa i, actualment, un dels grans grups editors de Finlàndia.

La primera edició de la talpeta és de l’any 2000. L’exemplar de casa és una còpia de l’any 2011. Actualment, el llibre està exhaurit.

La traductora de la talpeta finesa és Pirkko Talvio-Jaatinen, Traductora de llarg recorregut, amb més de 50 anys de trajectòria que inclou llibres infantils, juvenils i novel·les per adults. L’any 2018 va ser una de les traductores escollides per participar al projecte “Dels traductors als lectors”, per visitar biblioteques finlandeses amb l’objectiu d’acostar els llibres als lectors:

Diu el projecte: El traductor es troba en una posició única a la frontera de dues cultures i dues llengües: transmet el món del pensament, els sentiments i les experiències de l’autor als lectors finlandesos i, a més del contingut original, valora el poder i els mitjans d’expressió de la pròpia llengua, del finès. Un traductor expert és un constructor de ponts, un missatger de pau i comprensió. Pirkko T.-J. és un bon exemple d’aquesta manera de presentar l’ofici de traductor.

Kakkia. La gran diferència entre els traductors d’aquest conte és la manera de referir-se al que la talpeta porta al cap i que Werner Holzwarth, l’escriptor alemany menciona de manera implícita, allò, i que les imatges de Wolf Erlbruch mostren perfectament. Hi ha traduccions que mantenen l’eufemisme (allò, aquello,…) i n’hi ha que ho fan explícit, com és el cas del finès.

Per què? La pròpia traductora ho explica. Sobre l’ús del mot “kakkia“: Because there is no other way of getting it clear to the reader, what landed on the moles head. “Kakkia” is the word small kids would use, I added “kikkaran” to soften the image AND because it sounds better like that. K and k, kak and kik… Alliteration is one of my favourites…

Titol. El títol en finès és Pikkumyyrä, joka tahtoi tietää, kuka kehtasi kakkia kikkaran suoraan hänen päähänsä. Literalment podríem traduir com la talpeta que volia saber qui s’havia atrevit a ‘cagar’ una ‘caqueta en forma de tirabuixó’ just al seu cap, és a dir a ‘fer-se una caqueta rinxolada’. En aquest cas, només els lectors finlandesos poden adonar-se plenament del joc d’al·literacions que proposa la traducció amb la repetició del so “k”: kuka kehtasi kakkia kikkaran, kuka (qui) kehtasi (gosa) kakkia (fer-se caca, en llenguatge infantil) kikkaran (rinxolat, tirabuixó).

La traducció és atrevida i original, pròpia d’algú experimentat que ha pres la decisió d’enriquir la història des dels recursos literaris que ofereix la llengua pròpia: al·literacions, onomatopeies (que ja són presents a l’original alemany però, en aquest cas, augmentades) i registres diferents del llenguatge. D’altra banda, mantenint sempre un to infantil i simpàtic.

Hävytöntä! Podem traduir l’expressió de la talpeta com “vergonyós”, “escandalós” o “groller”. En aquesta primera intervenció de la talpeta, Pirkko T.-J. afegeix al joc d’al·literacions que ja hem vist al títol una nova paraula amb ‘k’: “Ketale” (pocavergonya).

Kuka ketale kehtaa kakkia kikkaran… Qui és el pocavergonya que ha gosat fer-se una caqueta… D’alguna manera, en finès, s’augmenta la ‘tensió’ entre els protagonistes de la història. És la talpeta (no el narrador) qui parla de ‘pocavergonya’ i de ‘gosar’, d’atrevir-se. I per tant, fa més evident el desig i la necessitat de trobar el responsable.

Onomatopeies i registres. Pirkko Talvio-Jaatinen incorpora recursos lingüístics/literaris en tots els diàlegs de la talpeta amb els animals que interroga. En el cas del colom, el fa parrupar: “Tur-tur-turha“, quan respon: “Jo, caquetes rinxolades? So-so-sobra la pregunta!”. I quan conclou: “Tar-tarkista”, abans de fer la seva caca dient; “Mi-mira, si vols”. Això, ho repetirà amb el cavall, a qui fa, literalment, renillar:

Fins i tot, sense saber finès, entenem aquest hiii de “Mi-hiii-hako” (“Jo-o-o”?). En aquest cas, l’onomatopeia del cavall al fer-ho també és generosa: Tumppeti-tum-tum-tum , comparat amb el plof, plof català, portuguès i gallec o el pof, pof castellà.

Val a dir que, segons les explicacions de la Laura, els animals fan servir variants dialectals rurals, el que aquí diríem expressions o paraules més típiques de pagès. Es tracta d’una nova mostra de la intenció (ja evident) de la traductora d’enriquir, a través del llenguatge, la presentació de la història, d’afegir incentius als lectors infantils finlandesos. No és l’única mostra: quan la talpeta interroga la llebre, aquesta està menjant una pastanaga… energètica!!! Afegim, per tant, la ironia als recursos que hem citat fins ara.

L’exemple de la vaca també permet identificar clarament el recurs literari que, en la narració oral del conte acostuma a ser exitós entre els infants: la imitació del so animal. “Muuunko? Emmuuu tommuusia…tammuusia!” (Juuuuu? Nuuuu els faig com aquuuulls, sinó com aquuuuuts!) Modifica la paruala original “emmä” per aadaptar-la al ‘llenguatge’ de la vaca: emmuuu.

Tots els diàlegs amb els animals són així. A banda de les onomatopeies pròpies de l’original alemany (el so de les diferents ‘caques’ al caure al terra), Pirkko T.-J. introdueix amb habilitat i coneixement les onomatopeies del llenguatge animal.

Nom del gos. El gos és l’únic personatge del conte que té nom. La tria del nom també és una de les llibertats que els traductors exerceixen. En alemany és un nom compost comú, Hans-Heinerich, i moltes traduccions segueixen aquesta línia. Altres, com és el cas de la finesa busquen l’originalitat i, fins i tot, la ironia: Osso-Bucco és el nom del gos del carnisser en finès. I si la pastanaga de la llebre era energètica, el gos és “patalaiska”, és a dir, mandrós.

A banda de qualificar el gos mandrós, Pirkko T.-J. també ha aprofitat la conversa de la talpeta amb les mosques per definir una mica més al gos, ara que ja sabem que és ell qui ha ‘gosat’ fer-li allò a la talpeta. Gràcies a l’habilitat de les mosques com a investigadores (“helppo“, fàcil) sabem que el gos és un “rakki” , és a dir, un ‘chucho’.

La Laura em fa fixar, un cop més, en el tema de les al·literacions en la conversa amb les mosques: “herkea hyörimastä niin harkitaan“.

Treure’s el problema del cap. L’escena final, en què la versió catalana (molt fidel a l’original alemany) conclou que feliç i contenta, la talpeta tornà a desaparèixer sota terra, la traducció finesa fa un nou joc de paraules, en aquest cas amb la paraula pää (cap), aprofitant el doble sentit de treure’s una cosa del cap.

Podríem traduir el final finès com: Després d’haver-se tret el problema del cap, la talpeta va tornar a ficar-se, contenta i alliberada al seu cau… sota terra

Feliç i content, jo també. Un autèntic plaer descobrir aquesta traducció finesa de Pirkko Talvio-Jaatinen. Una sort immensa haver trobat la Laura. I molt bona experiència per seguir comprovant l’enorme riquesa de la diversitat lingüística.

Molt agraït a totes dues, Pirkko T.-J. i Laura H.

PD: la propera entrada prevista al bloc serà la traducció àrab.

In-xa-Al·lah!