La Festa de la Talpeta. La satisfacció dels Amics

El passat dimarts, 24 de maig, vam inaugurar, a la Biblioteca Tecla Sala de l’Hospitalet, l’exposició La talpeta n’ha fet 30! …31! …32!! …i 33!!! : tres vitrines amb 33 exemplars de la talpeta en idiomes diferents, a més de 17 plafons amb informació diversa i curiosa sobre el conte.

Han estat uns dies intensos, hem compartit la “Festa de la Talpeta” amb molts amics d’aquest personatge, creat fa 33 anys per Werner Holzwarth i Wolf Erlbruch. S’han superat les expectatives i els Amics de la talpeta ho hem viscut tot plegat com una experiència única i emotiva.

talpeta (23)

Ens ha encantat tot: l’acollida de la Biblioteca Tecla Sala per fer l’exposició, la presència de l’autor Werner Holzwarth, la implicació de les editorials Kalandraka i Beascoa, el reportatge de la televisió de l’Hospitalet, la resposta entusiasta de mestres, traductores i bibliotecàries a la celebració, l’article d’Antonia Justícia a La Vanguàrdia, l’alegria dels nens en veure la talpeta de dos metres que els venia a rebre a l’entrada de la biblioteca,… En Jaume Centelles ho explica perfectament a Uns dies amb Werner Holzwarth.

Amb en Werner a l'Espai

L’únic problema (meu) va ser el constipat de grau 7’5 en l’escala de Moquer que va aprofitar la intensitat de la preparació de tot plegat per deixar-me fora de joc un parell de setmanes, des del dia abans de l’arribada d’en Werner fins a ahir mateix. Un cop recuperat, deixo aquí alguna de les idees que m’hagués agradat transmetre el dia de la inauguració.    

Mostrant el conte als nens

De narració oral i familiar a àlbum il·lustrat d’èxit internacional. Bona part de l’èxit del llibre rau en el seu origen com a narració oral. L’autor, Werner Holzwarth, va crear la història de la talpeta i la caca del gos, a petició del seu fill de tres anys, a qui cada dia li explicava un conte, inventat a partir de dues paraules.

Werner i Julian

Un dia, mentre pare i fill jugaven al parc, un gos enorme va fer-se caca al seu davant, aquell vespre en Julian va demanar a en Werner un conte amb un gos i una caca com a protagonistes. Així va néixer la història de la talpeta, un pare explicant un conte al fill.

DSC_1112

El conte del gos i la caca va incorporar, mica en mica, més personatges, es van afegir sons i, clar!… un final. L’interès d’en Julian per la història va fer que passés de l’àmbit familiar a l’escola bressol, on l’autor va ser convidat a explicar el conte a tota la classe. Animat per l’acollida, l’autor va decidir buscar una editorial per publicar-lo. Va rebre moltes negatives, fins que Peter Hammer Verlag el va animar a trobar un il·lustrador. Un principiant Wolf Erlbruch va acceptar el repte i, finalment, Peter Hammer va publicar aquesta història de caques que, amb les il·lustracions d’Erlbruch, es va convertir en àlbum il·lustrat. Avui en dia és un èxit internacional, amb més de 4 milions d’exemplars venuts.

De la pròpia llengua a les llengües pròpies. El conte es va publicar el 1989 en alemany i ben aviat es van editar traduccions a llengües i països propers com ara el neerlandès (1990), el danès (1991), el frisó (1993) o el suec (1995). A Suècia, de fet, la talpeta és un personatge tan popular que té el seu propi parc temàtic. Aquests primers anys, es va publicar a grans mercats editorials com el castellà (1990 a Mèxic i 1991 a Espanya), l’anglès (1993 a EUA i 1994 al Regne Unit), el japonès (1993) o el francès (1993).

5

A finals dels anys 90 es va traduir a diverses llengües europees sense estat, com ara el bretó, el gallec, el català i el basc, i també a llengües com l’hebreu (1996), el xinès (1997) o l’italià (1998). D’aquests anys, són les altres traduccions nòrdiques: noruec, islandès i finès. Passat el 2000, onze anys després de la seva publicació, van arribar més traduccions interessants: afrikaner, portuguès, polonès, serbocroat, àrab, turc, vietnamita o rus.

6

El que em sorprèn molt positivament són les llengües de les darreres traduccions: gal·lès  (2020), luxemburguès (2019), occità (2018), escocès (2017 o zazaki (2013). Es tracta d’una nova tongada de llengües que em diríem minoritàries, pel seu nombre reduït de parlants. Acostumen a ser llengües sense un estat que les recolzi i, malauradament, sovint minoritzades per polítiques lingüístiques contraries a la diversitat. Vull creure que els promotors d’aquestes edicions veuen el conte de la talpeta com una bona història per explicar als nens i com un recurs per la difusió de la seva llengua pròpia, una bona iniciativa per reivindicar-la, promocionar-la i conservar-la. Un esforç per entendre les llengües com una riquesa i un patrimoni a conservar. 

talpeta (17)

L’exposició dels 33 exemplars i els 17 plafons informatius de la Biblioteca Tecla Sala reivindica això.

D’estimar els llibres (i les llibreries) a col·leccionar talpetes. La col·lecció de talpetes neix de l’atzar i del plaer d’entrar a les llibreries. La gran majoria d’exemplars han estat comprats, al llarg dels anys, a llibreries de diferents ciutats del món. El primer, va ser a Londres, l’estiu de 2009; volia un record del viatge familiar i vaig trobar una edició especial en anglès, The Little Mole, amb caixa i un nino de talpeta, que em va agradar molt. L’estiu següent, a Berlin, vaig comprar la talpeta en alemany perquè em va fer gràcia tenir-la en l’idioma en què va ser escrit. El tercer va arribar el 2012: la versió ‘pop-up’ en castellà, s’acabava d’editar, la vaig veure exposada a la llibreria Perutxo i no em vaig poder resistir.

DSC_0080
La col·lecció

Els següents exemplars no van arribar fins l’any 2014. Per Pasqua el vaig comprar en francès i a l’estiu, en neerlandès, sempre a boniques llibreries locals. En aquell moment no tenia cap consciència de col·leccionista de talpetes, ni molt menys; de fet, l’any 2016, set anys després de comprar la 1a talpeta, ‘només’ en tenia 9. Tot va canviar els anys 2017 i el 2018 i el tema de la col·lecció es va accelerar quan van aparèixer ‘els amics de la talpeta’, gent que, aprofitant els seus viatges d’estiu, em va portar traduccions que no tenia i el número de talpetes va créixer sobtadament.

L’estiu de 2018 vaig decidir crear aquest blog d’’Amics de la talpeta’ amb la idea d’explicar com he aconseguit cadascun dels exemplars i per fer comentaris –d’aficionat- sobre cada traducció. Ja havia vist que hi havia coses molt curioses.     

De dinamitzar la lectura a la creació de vincles. Els ‘Amics de la talpeta’ tenen un carnet, és una forma simbòlica d’agrair la seva col·laboració. Són aquells que m’ha ajudat a fer créixer la col·lecció i m’han dut edicions d’altres països (l’Anna F. és la més amiga: me n’ha portat 5 diferents però també hi són la Rosa, el Jose, el David, la Maria José, el Marc, la Bibian, la Lali, l’Anna M., …). També hi ha els que, de bon començament, es van fer ressò de la col·lecció.

De tots ells, hi ha una categoria especial: són els dinamitzadors de la lectura, els que pensen estratègies per engrescar els nens a la lectura i els fan estimar els llibres i aquí n’hi ha dos d’especials: el Jaume i la Laura, i amb ella, els nens i nenes de l’escola Gras i Soler. Són dinamitzadors de la lectura, activistes de la narració oral i de la creativitat, i clar! …creadors de vincles.

talpeta (21)

Gràcies a aquests vincles col·lectius, la festa de la Festa de la Talpeta ha estat una meravella inesperada.

talpeta (31)

De la col·lecció de talpetes a fer una Festa de la Talpeta. La col·lecció va portar al blog, el blog va portar el contacte amb el Werner Holzwarth (a qui el blog li va agradar molt quan el va descobrir), comparar les traduccions va fer somniar en muntar una exposició per ensenyar tots els llibres i explicar curiositats, el creador de vincles Centelles va fer volar la imaginació i va convidar en Werner a l’Hospitalet, i el Werner va dir que sí. Així va començar la festa… La resta ja us ho sabeu:

talpeta (18)

Vam pensar l’exposició, va aparèixer per sorpresa una talpeta de dos metres, van organitzar les trobades amb l’autor… i va venir un munt de gent a celebrar-ho.

Amb la talpeta

Feliç i content.  Com tantes coses a la vida, la gràcia de tot plegat és compartir. Compartir els viatges amb la Francina, que són l’inici de la col·lecció, compartir el plaer d’escoltar contes, compartir el gust per les bones històries, compartir idees esborrajades, compartir amics, compartir experiències,… Per això, i malgrat les complicacions de darrera hora, estic feliç i content, i satisfet. I, sobretot, molt agraït.

17

PD: Ens consta que l’autor també ha quedat (molt) ‘feliç i content’. Ves que no torni per celebrar els 40, o els 35… Ja us ho direm.

rpt
Foto d’Antonia Justicia, publicada a l’article de La Vanguàrdia.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Create your website with WordPress.com
Per començar
A %d bloguers els agrada això: