Arribem a l’entrada número set del bloc. El 7 és un número especial, un número perfecte i, en aquest cas, el número ideal per explicar la història: què li passa a la talpeta que volia saber qui li havia fet allò al cap?.
He dedicat les sis primeres entrades a la presentació del bloc, a la presentació de la col·lecció i als dos primers llibres de la col·lecció: l’anglès i l’alemany. Ara, abans de parlar del tercer llibre (de fet, va arribar dos anys després que el segon!), deixeu-me que la 7a entrada del bloc sigui per parlar de la història de la talpeta.
Aprofitant l’avinentesa del número 7, us mostraré l’escala de Bristol, molt lligada al tema que ens ocupa, i comprovarem si els 7 passos clau de l’estructura narrativa, segons John Truby, els trobem en aquesta història.
La història. Tot comença quan la talpeta treu el cap del seu forat per veure si ha sortit el sol i … veiem com li cau al cap allò, semblant a una salsitxa. S’enfadarà, cridarà i preguntarà qui li ha fet. No veu a ningú i ningú no respon. Començarà així la recerca de l’autor d’allò.
La talpeta farà la mateixa pregunta, Has estat tu qui m’ha fet això al cap?, als animals que anirà trobant: un colom, un cavall, una llebre, una cabra, una vaca, un porc i dues mosques. Concretament, farà set interrogatoris a set animals diferents. Cada animal li respondrà que no, a la pregunta, i cadascú aprofitarà per mostrar-li a la talpeta com ho fa, allò. Així, la talpeta comprova que, efectivament, no han estat ells, perquè allò que ella veu, en viu i en directe, és diferent, en tots els casos, del que ella té al cap.
De fet, quan troba les dues mosques, la talpeta canvia a última hora la pregunta (ja veu que no han estat elles) i els hi demana ajuda per identificar l’autor d’allò. Les mosques identifiquen, amb seguretat, quin tipus d’animal ha estat; la talpeta lliga caps, posa nom a l’autor i se’n va tota decidida a buscar-lo, per passar comptes. I els passa. Fi de la història.
Tot això en 24 pàgines, dividides en petites seqüències de dues i amb una combinació impecable d’imatge i text.
Un dels aspectes més divertit del text és la descripció, acompanyat de la imatge, de com fa allò cada animal i un dels atractius de la col·lecció és veure com són les onomatopeies del fet en cada idioma.
L’estructura narrativa. Buscant informació de la talpeta, m’he trobat amb un magnífic bloc, Slap Harry Larry, d’una gent que viu a Austràlia i que analitzen aspectes de la literatura infantil des de punts de vista poc habituals (crec) i ho fan amb ‘posts’ llargs i elaborats. En tenen un sobre la història de la talpeta en el què es pregunten si la història reuneix els components bàsics que una bona estructura narrativa ha de tenir. L’anàlisi es basa en la teoria de John Truby, l’autor del llibre Anatomia del guión. en el qual anomena set passos imprescindibles. Miro de fer-ne un resum:
- Feblesa o necessitat o problema (del protagonista). La talpeta té una necessitat psicològica, trobar qui ha fet allò, i una necessitat moral, venjar-se, i no quedarà en pau fins que no les satisfaci.
- Desig. Descobrir qui ha comès el ‘crim’ de ‘fer-se caca’ sobre el seu cap. De fet, aquest és el misteri de la història, i no el descobrim fins el final.
- Adversari. (Atenció! Spoiler!!) N’hi ha: el gos, l’autor d’allò. I també troba uns aliats, unes expertes ‘investigadores’ que ajudaran la talpeta a resoldre el misteri, les mosques.
- Un pla. Interrogar cada animal que troba fins a descobrir el culpable
- Batalla o lluita. No hi ha una lluita singular i ferotge amb l’adversari però cada trobada interrogatori que fa la talpeta li deixa alguna ‘ferida’ (un esquitx, una pudor,…)
- Revelació o ressolució. Satisfà la necessitat psicològica (troba qui ho ha fet).
- Nou equilibri. La talpeta, satisfeta, torna al seu cau.
La història de la talpeta ha estat un èxit comercial i literari. Agrada a totes les edats, ben segur que la raó no és només la presència de la ‘caca’ (sempre atractiva en històries infantils) sinó la bona combinació de la idea, el guió i les il·lustracions. Se’n diu literatura, bona literatura!
L’escala de Bristol. Un petit apunt però, sobre la ‘caca’: l’escala de Bristol. Diu la wikipèdia que és una taula visual d’ús en medicina per classificar la femta segons la seva forma. Hi ha set tipus. El tema és interessant, fins al punt que els de Quequicom (gran programa!) van dedicar, fa pocs mesos, tres minuts a explicar-la. Allò que li cau al cap a la talpeta seria un ‘Bristol 4’, com una salsitxa. (La de la vaca -la talpeta se n’alegra que no fos ella- estaria més avall, entre 6 i 7 segurament).
Per no acabar amb aquesta imatge escatològica al cap, faig una postdata.
P.D.: Ha passat un mes de l’entrada en què us mostrava els disset exemplars de la col·lecció. Us faig ara una primícia: ja en són 20, en 19 idiomes diferents. Us deixo la imatge de l’adquisició d’una fantàstica edició francesa en cartonée que vaig trobar per la Gascunya, quan buscava l’edició en occità (sí, també hi és!, editada la primavera d’aquest any!!).
Sí que recordo el primer exemplar que vaig comprar, va ser en anglès i amb ‘peluche’, a Londres, l’estiu del 2009. En aquell moment no era conscient que estava iniciant una col·lecció, ja que no era aquesta la intenció. De fet, vaig trigar gairebé cinc anys a ser-ne conscient, fins que no vaig comprar l’exemplar en francès, per Pasqua del 2014, era el quart.
Han passat nou anys del primer i, en aquest temps, a més de divertida i ocorrent, he començat a trobar ‘la història de la talpeta que volia saber’ filològicament fascinant i filosòficament profunda. I, no cal dir-ho, com a col·lecció, enormement estimulant.
Amics de la talpeta 