En ‘mexicà’. El topito Birolo

DSC_0353

Guadalajara, Jalisco. Primavera 2021

Del Topito Birolo y de todo lo que pudo haberle caido en la cabeza (1990) és una meravella editorial. Es tracta de la versió més peculiar de totes les traduccions de la talpeta que he comentat fins ara, i ja en són gairebé 30. El llibre m’ha arribat directament de Mèxic, gràcies a la generositat de Peggy Espinosa, editora de Petra, i és un exemplar de la reimpressió de 1992, una autèntica joia, ja que el llibre està exhaurit des de fa anys. És un REGAL amb majúscules.

Traducció primerenca. Del topito Birolo es va publicar l’any 1990 i va ser una de les primeres traduccions de Vom Kleinen Maulwurf (1989), juntament amb la neerlandesa, també de 1990. L’any següent es va traduir al danès i al castellà, en una edició espanyola.  

Portada Birolo

La publicació de Del topito Birolo a Mèxic és a l’inici d’una exitosa aventura editorial: Petra Ediciones. D’altra banda, també forma part d’una experiència educativa que va revolucionar la manera d’entendre la lectura a les aules mexicanes: la col·lecció de llibres ‘Libros del Rincón’.

Petra Ediciones es va fundar l’any 1990 a Guadalajara, la ciutat mexicana que des de 1987 organitza una de les fires del llibre més importants del món, i el primer llibre que van publicar va ser, justament, Del topito Birolo y de todo lo que pudo haberle caido en la cabeza.

Peggy Espinosa, editora de Petra, rememora aquell moment a la revista “Educación y Bibliotecas” (núm. 155, 2006), en un text que Gustavo Puerta reprodueix a l’article, La primera vez…: nueve pequeños editores hablan de su primera publicación:

Petra Ediciones se constituyó en 1990. Fundamos la editorial cinco socias. Queríamos un gran título que encabezara nuestro catálogo de publicaciones para la feria del Libro de Guadalajara de ese año y contábamos con muy poco tiempo, por lo que decidimos comprar derechos. Margarita Sierra realizó el contacto con Peter Hammer Verlag en la Feria de Frankfurt y así fue como “Del Topito Birolo y todo lo que pudo haberle caído en la cabeza” de Werner Holzwarth, ilustrado por Wolf Elbruch, se convirtió en el primer libro de nuestra editorial (…)

Peggy Espinosa
Peggy Espinosa. Foto: M. Theresa  https://www.flickr.com/people/mtheresa/

La experiència fue maravillosa, escriu Peggy Espinosa. El libro salía y entraba de las aulas y las escuelas y pasaba de mano en mano causando gran goce y curiosidad entre sus lectores: maestros, niños de preescolar, primaria y secundaria y padres. Fueron más de 50.000 ejemplares tirados en varias reimpresiones y vaya que el tema no era fácil por ser tan controvertido. (…) Actualmente, seguimos agradeciendo y sabemos lo afortunadas que fuimos al publicar “Del Topito Birolo y todo lo que pudo haberle caído en la cabeza” como nuestro primer libro.

Peggy Espinosa ha rebut, al llarg del anys, diversos premis de prestigi per la seva feina en el món de la literatura infantil, l’últim ha estat el premi nacional mexicà Juan Pablos al mèrit editorial 2017.  

Libros del rincón

Libros del Rincón. “Del Topito Birolo y todo lo que pudo haberle caído en la cabeza” forma parte del acervo del programa de Libros del Rincón desde 1990 y según encuestas realizadas por investigadores quedó en segundo lugar entre los favoritos de pequeños y grandes, explica Peggy Espinosa.

“Libros del Rincón” és una col·lecció de llibres de la ‘Unidad de Publicaciones de la Secretaría de Educación Pública’ (SEP) de Mèxic que, dirigida per Marta Acevedo, s’inicia l’any 1986. L’objectiu és la distribució de llibres gratuïts a escoles públiques mexicanes, des de preescolar fins a secundaria.

Marta Avecedo 2
Marta Acevedo homenatjada a la trobada de promotors de la lectura, Fira del Llibre de Guadalajara (2011) FIL/Pedro Andrés

El traductor del topito, Alfonso Morales, ens explica la importància d’aquesta iniciativa: En 1986, Marta Acevedo había creado un programa editorial y de promoción de la lectura llamado Libros del Rincón, adscrito a la Secretaría de Educación Pública del gobierno mexicano. Su propósito era poner a disposición de los infantes de las escuelas públicas libros atractivos en su contenido y en su diseño que invitaran a leer sólo por gusto. Entre los muchos méritos que habría que reconocerle a ese programa, que Marta encabezó por ocho años, se cuenta el haber sido una de las plataformas en que despegó la literatura infantil y juvenil en nuestro país, gracias a la colaboración de un buen número de escritores, ilustradores, editores y sellos editoriales.

Alfonso Morales, el traductor. Les editores de Petra van tornar de la Fira del Llibre de Frankfurt, l’octubre de 1990, amb els drets per editar el llibre a Mèxic. La idea que tenien era que el llibre fos el cap de cartell del catàleg de Petra a la participació de la Fira del Llibre de Guadalajara que tindria lloc a finals de novembre. Hi havia poc temps per trobar traductor i enllestir l’edició i, finalment, l’escollit que va acceptar el repte de les editores va ser Alfonso Morales, escriptor, fiable i amb sentit de l’humor, a més, havien compartit experiències culturals anteriorment.

Alfonso Morales

Peggy Espinosa, descriu aquest moment a l’article d’“Educación y Bibliotecas”: Realizamos varios intentos antes de encontrar al autor de la versión de la traducción definitiva. Era necesario que el humor y el ritmo de la edición original se conservaran y no era tarea fácil, pero Alfonso Morales logró un texto fresco que encantó a los pequeños lectores.

Alfonso Morales és conegut a Mèxic com un activista cultural: historiador, investigador, curador, museògraf, escriptor, editor, director de la revista de fotografia Luna Córnea. Va debutar debut en el món de la literatura infantil y juvenil amb el llibre: Parches y remiendos o de lo que le dijo el Turco al Almirante. Amb tot, per Alfonso Morales la traducció del topito va ser tot un repte.

L’any 1990, l’autor Werner Holzwarth i l’il·lustrador Wolf Erlbruch no eren tan coneguts com ara i la història de la talpeta encara no s’havia convertit en un èxit mundial. Explica Morales: La editora Marta Acevedo me entregó [un ejemplar del libro] para que lo revisara, junto con una versión del texto que alguien había traducido del alemán al español (…) me sirvió para llevar a cabo la nueva versión que Marta me solicitó, la cual fue publicada como libro inaugural de Petra Ediciones, que en ese mismo año Peggy Espinosa echó a andar en la ciudad de Guadalajara, Jalisco.

Més ‘andaduras’ del ‘topito’. L’any 1991 es va publicar a l’Argentina una edició curiosa del llibre Del Topito Birolo y de todo lo que pudo haberle caido en la cabeza. Aquesta edició va popularitzar el personatge del ‘topito Birolo’ a Argentina i la seva característica distintiva és el cridaner fons groc de la coberta.

DSC_0029

El responsable de l’edició és el Centro Editor de América Latina, una editorial argentina, social i políticament molt activa, fundada l’any 1966 i tancada el 1995. L’entrada de la wikipèdia sobre aquesta editorial inclou una referència destacada al topito Birolo, senyal de la popularitat que el llibre va tenir a Argentina. L’entrada “Cacas para reir” del blog del Sudacarenegau inclou la reproducció del conte que em va servir per fer una còpia impresa quan preparava els comentaris de la nova traducció argentina de Sebastián Vargas per Libros del Zorro Rojo Argentina, per comparar (aleshores no tenia, ni preveia tenir el regal de l’edició original mexicana).

La repercussió. El topito Birolo ha estat una història d’èxit a Mèxic, i també a Argentina. El tema de la ‘caca’, i l’humor amb que està tractat, ha generat molta activitat escolar i articles especialitzats analitzant el seu impacte. Us mostro tres exemples:

1.- El número 167 de la revista Imaginaria, novembre de 2005, reprodueix l’article El libro del Topito Birolo. Lecturas cómplices e irreverencia de Mirta Gloria Fernández. L’article es basa en una ponència presentada a un congrés internacional de la Facultat de Lletres de la Universistat de Buenos Aires: “Debates actuales. Las teorías críticas de la literatura y la lingüística”, i analitza les reaccions que provoca la lectura del conte, parla dels tabús i de l’atracció infantil cap a la transgressió.

imaginaria

La revista Imaginaria és una revista online sobre literatura infantil i juvenil, dirigida a docentes, padres, bibliotecarios, escritores, ilustradores, especialistas, y a toda persona relacionada con los niños y la lectura. Originada en Buenos Aires, Argentina, se publica desde junio de 1999. Es va deixar de fer l’any 2014, després d’haver publicat 335 números.

19958910_1834003353282939_6447718775746052729_n

2.- Al número 16 de “Miradas y voces de la LIJ”, juliol 2017, hi ha l’article La lectura literaria y el lector¿A los niños les gusta leer? ¿Qué les ofrecemos a la hora de elegir un cuento? ¿El adulto juzga desde qué lugar? de Zulma Prina. L’article analitza el conte de la talpeta i explica l’experiència de lectura de la pròpia autora amb alumnes de primer curs d’una escola pública.

Una altra revista argentina que dedica un llarg article al topito és Miradas y voces de la LIJ revista trimestral dedicada a la investigación y difusión de la literatura para niños y jóvenes, editada por la Academia de Literatura Infantil y Juvenil.

3.- L’article Del topito Birolo y de todo lo que movilizó su lectura de Ignacio Luis Scerbo, publicat al número 3 de la revista “En Foco. Salud y educación”, setembre de 2018. Parla dels efectes de la lectura, amb l’exemple del topito, a l’escola, quins sentits s’activen.

Narració oral del topito. Per acabar, us faig tres suggerències de vídeos amb la narració d’aquesta versió. La primera, més sòbria, està penjada al canal del Museo del libro y de la lengua de la Biblioteca Nacional Mariano Moreno d’Argentina.

El segon és d’una entusiasmada narradora mexicana.

Finalment, el tercer. Si encara us queda energia i curiositat us recomano la narració oral d’una mestra mexicana pels seus alumnes, penjada al facebook. Un espectacle!

Entrada pendent:

El topito Birolo. La lectura

PD: Aquesta entrada està reescrita perquè no em va agradar com havia quedat. La vaig penjar per primer cop, incloent-hi els comentaris de la lectura l’estiu del 2021. Ara els he deixat per una propera entrada.

Aquests dies coincideixen amb la preparació de l’exposició La talpeta n’ha fet 30! …31! …32!! …i 33!!!. Us en parlaré aviat.

En anglès (EUA). The Little Mole.

DSC_0490 (2)

Nova York. Octubre 2019

The Story of the Little Mole Who went in Search of Whodunit és el títol de l’edició nord-americana de la talpeta. És la versió número 28 de la col·lecció i va venir de Nova York la tardor de 2019. És (molt) diferent de la versió anglesa editada al Regne Unit amb el títol The Story of the Little Mole who knew it was None of his Business.

L’arribada. Feia temps que la traducció nord-americana estava al llistat dels exemplars possibles d’aconseguir. De fet, l’estiu del 19 vaig demanar a uns amics que viatjaven a Nova York que si trobaven el llibre me’l compressin, però tot i provar a diferents llibreries, no va ser possible.

IMG-20191015-WA0011b

L’èxit va arribar uns mesos després. Bibian, una companya de biblioteca tenia previst anar a Nova York l’octubre de 2019. Hi havia una nova oportunitat. Un cop ella va acceptar l’encàrrec, jo havia de millorar l’estratègia: localitzar una bona llibreria, a prop d’on ella s’estaria, i contactar amb la llibretera per fer la comanda.

La llibreria va ser Books of Wonder i Kellie la persona de contacte. Li vaig explicar el destí del llibre: la col·lecció de talpetes. M’agrada fer-ho perquè sovint es creen complicitats i vincles efímers. That is amazing!! I’m so excited one of our books will be in such a special collection, em va dir. El va demanar perquè no el tenien en estoc i vam passar el nostre moment de pànic perquè semblava que no arribaria a temps. Unfortunately, Little Mole was backordered at our warehouse so it’s taking a little longer than usual. I’m fairly certain it will be in by the end of the week, and I will email you the second it’s in the store.

Books of Wonder

Books of Wonder és una llibreria especial. Fundada l’any 1980, és la primera llibreria infantil de Nova York. Pensada per tenir només llibres infantils antics, aviat van incorporar la secció de llibres nous i l’any 1985, fins i tot, es van començar a editar; la seva gran fita és la reedició dels 14 llibres del món d’Oz de Frank L. Baum. Va ser el model de la llibreria infantil que apareix a la pel·lícula You’ve got a mail (1998).

books-of-wonder-window

Afortunadament, el llibre va arribar a temps, la Bibian el va poder recollir, la talpeta va fer una nova amiga i diria que tots tres vam quedar contents i satisfets del “treball en equip”. Hi Carles, Just letting you know that Bibian picked up your book yesterday. So glad we could help you add to your collection. Kellie.

DSC_0002

Edició. L’exemplar és una edició en tapa dura, i amb sobrecoberta, de l’any 2007, publicada per Abrams Image. Abrams Books és una editorial fundada l’any 1949 especialitzada en llibres d’art, àlbums il·lustrats, novel·les gràfiques,… La 1a edició del llibre als Estats Units és de l’any 1993, dels editors Stewart, Tabori & Chang, absorbits per Abrams a final dels anys 90.

El que més sorprèn de les dades de l’edició nord-americana és l’absència de traductor. No consta enlloc cap referència sobre la persona que ha fet la traducció de l’alemany a l’anglès. És una absència curiosa, per poc habitual. Molt estrany, tant com allò que li va passar a la talpeta.

DSC_0507 (2)

El misteri del traductor. “…something very strange…“. Hi ha edicions, com la italiana o l’escocesa, en què el nom del traductor apareix a la coberta del llibre. El més habitual però és que aparegui amb les dades tècniques sobre l’edició: editorial, lloc, títol original, anys, drets d’autor, d’edició,… Hi ha però, edicions que no mencionen el traductor, són, curiosament les dues traduccions a l’anglès, l’americana (USA) i la del Regne Unit (UK)

En el cas de l’edició anglesa (UK), els crèdits mencionen que el copyright de la traducció anglesa és de ‘David Bennett Books Limited’ i això pot induir a pensar que el traductor és David Bennett, però no ho és, és l’editor. En un dels assaigs del llibre The Edinburgh Companion to Children’s Literature (2017) trobem una informació sorprenent: el traductor de The Story of the Little Mole who knew it was None of his Business fou l’il·lustrador alemany Wolf Erlbruch. Al mateix paràgraf, també comprovem que el llibre va ser un dels grans èxits de l’editorial David Bennett Books. La informació m’arriba gràcies a Jean Murdock, fresadora de paraules i traductora.

Wolf-Erlbruch-1

D’altra banda, l’article de l’any 2006 sobre els 100 grans llibres infantils d’arreu del món traduïts (a l’anglès) cita la traducció anglesa (UK), The Story of the Little Mole who knew it was None of his Business, com un d’aquests 100 llibres i cita Wolf Erlbruch com el traductor.

És possible que el traductor de l’edició USA, de 1993, sigui el mateix que el de l’edició UK, de 1994? Crec que no. Al meu parer, les versions USA i UK són ben diferents, no només en el títol i en la tria d’algunes paraules, sobretot en el ‘to’. La traducció americana és més ‘políciaca’ i l’anglesa més de ‘business’.

DSC_0024

Whodunit. El terme anglès whodunit que apareix al títol, que prové de who has done it? i que podem traduir com qui ho ha fet?, ens remet a un tipus de novel·la policíaca molt popular, caracteritzada per la figura protagonista d’un investigador que mira de resoldre un crim, analitzant la situació i interrogant els sospitosos.

DSC_0506 (2)

El traductor de la talpeta USA ens transporta, subtilment, cap a aquest tipus d’història, incorporant o eliminant paraules del text original alemany. D’entrada, amb el títol i la paraula whodunit. Recordeu que a l’edició anglesa UK hi apareix, com a clau de volta, la paraula ‘bussiness‘, sinònim col·loquial d’allò, és a dir, de tifa, poop o cagarro; el protagonisme, en el fons, és allò. Desprès, elimina la primera expressió de la talpeta, en alemany: So eine Gemeinheit! (en la versió UK, How mean!, en castella ¡Qué ordinariez! i en català, Quin fàstic!). A la traducció americana no apareix el fàstic, ni la vulgaritat del fet, ni la sensació desagradable,… només l’enuig al final del paràgraf: angrily. Així, el primer que diu la talpeta, a la versió USA, és: Qui ha gosat [fer]…?, és a dir, focalitza el qui, per sobre del què.

Encara hi ha una altra paraula que ens remet a l’imaginari d’història policíaca: sospitós.

DSC_0498

Suspect. La paraula ‘sospitòs’ no apareix a l’original, ni a cap altra versió. Ni molt menys l’expressió ‘look around‘ (mirar al voltant) perquè la talpeta és miop. En totes les versions, la conversa amb les mosques comença igual que amb la resta d’animals: Has estat tu qui… És quan s’acosta molt a elles (a la versió UK: But as he came closer, he saw only two big, fat, black flies) que distingeix qui són i quan diu at last, algú que em podrà ajudar. A més, el fet de parlar d’another suspect converteix tots els altres animals en sospitosos i les trobades en interrogatoris.

DSC_0010

Innocence, culprit, revenge,… Per acabar de crear una atmosfera de relat policíac, el text que acompanya el llibre a la solapa de la sobrecoberta incorpora vocabulari del gènere: evidència de la seva innocència, culpable, venjança,…

L’ultima subtilitat traductora (irònica, sens dubte) cap el gènere whodunit és convertir el gos (hund en alemany, dog en la versió UK) en un hound dog, és a dir, en un ‘sabueso’, justament un rastrejador, la raça de gossos que apareix a moltes històries policíaques.

DSC_0496 (2)

Henry. La traducció USA, que en molts altres aspectes va per lliure i és més ‘creativa’ que l’anglesa, manté (en part) el nom original alemany: Hans Heinerich passa a ser Henry. La traducció UK, atribuïda a l’il·lustrador Wolf Erlbruch, anomena el gos Basil (nom prou popular de personatges de ficció).

DSC_0501

Then. Una altra característica d’aquesta traducció és que adapta el text a la narració oral. Incorpora connectors (que no hi són al text original, més concís), adjectius, adverbis, expressions,…

DSC_0025

Onomatopeies. Les onomatopeies serien, al meu entendre, una nova prova de que els traductors de les dues versions angleses són diferents. La cabra USA fa clackety-clackety-clack, mentre que el so de la cabra UK és plippety plop. En el cas del porc, als Estats Units la traducció és splidgedy-splodge i al Regne Unit, plop splat.

DSC_0027

Tots els animals fan un so diferent a les traduccions USA i UK, tot i que, evidentment, mantenen similituds. El colom: splattery splosh / splish plish. El cavall: Bump! Thud-thud! Thump! / Flump, plump. La vaca: Swush-dup-dup / Kerplosh. L’única que segueix mantenint pràcticament inalterable el seu so és la llebre: ra-ta-tat-tam / rat-a-tat-tat.

Plop. L’última diferència que esmento sobre l’edició nord-americana és aquest PLOP! que apareix a la sobrecoberta. És l’única que li posa so al que ha fet el gos. Allò que en alemany s’assembla a un wurst, en català és un xoriço, en castella una salchicha, en àrab una serp i en anglès americà… un HOT DOG. És la màgia de la traducció.

DSC_0011

Happy and satisfied. Feliç i satisfet, com sempre quan acabo una entrada. Agraït a la Bibian (sobretot), a la Kellie (per fer-ho fàcil), a Jean Murdock (per les investigacions traductors) i a vosaltres, si heu tingut la paciència d’arribar fins aquí.

DSC_0012

Propera entrada:

La traducció més peculiar que he vist fins ara. Del topito Birolo y de todo lo que pudo haberle caido en la cabeza.

L’exemplar número 29 de la col·lecció.

Ar c’hoz vihan. En bretó

1 p0 Couverture Istor ar c'hoz vihan

Istor ar c’hoz vihan a felle dezhi gouzout piv a oa bet oc’h ober kakac’h war he fenn és el títol en bretó del conte de la talpeta. El va publicar l’any 1997 l’editorial bretona An Here. La traducció és de Gwenole Bihannig.

Aquest cop no he sabut trobar el còmplice bretó, així que el traductor automàtic de l’Oficina Pública de la Llengua Bretona em tradueix el títol al francès, L’histoire de la petite taupe elle voulait savoir qui avait été en train de faire caca sur sa tête, que jo interpreto com La història de la talpeta que volia saber qui li havia fet caca al (seu) cap. Primera observació: no hi ha eufemisme, el bretó és una de les llengües que, a diferència del que fa l’autor original, posa nom a allò que la talpeta té al cap: kakac’h.

Istorarchoz_BRM_pages-to-jpg-0001

An Here. Editorial fundada l’any 1983 per professors de les escoles en llengua bretona Diwan. El seu objectiu era “publicar obres educatives, llibres de lectura i publicacions periòdiques per a infants en bretó”. Va desaparèixer l’any 2006. Per aquest motiu era impossible troba la talpeta bretona a llibreries.

L’exemplar en bretó és el quart de la col·lecció (amb el finès, l’àrab i l’afrikaans) aconseguit gràcies a la complicitat de les biblioteques. Són exemplars exhaurits, tot i que algun, com l’afrikaans, s’ha reeditat recentment. En el cas del bretó la reedició sembla més difícil. La situació de la llengua bretona els darrers 25 anys, des que es va publicar la talpeta en bretó, no ha millorat substancialment. L’extensió geogràfica del seu ús (en el mapa següent “extensión actual” correspon al segle XX) s’ha anat reduint significativament.

breton

Bretó. El bretó és una llengua viva però severament amenaçada. Es tracta d’una llengua d’origen celta parlada a l’oest de la Bretanya francesa, l’única llengua cèltica que es manté viva fora de les Illes Britàniques. Està emparentat amb el gaèlic irlandès, el gaèlic escocès, el manx, el gal·lès i el còrnic, llengües cèltiques de les illes.

XNSEg9T

Segons el mapa de “Brilliant Mapes” sobre l’estat de les llengües cèltiques al segle XXI,  el bretó i el gal·lès encara mantenen un nombre de parlants superior als 100.000 habitants, el manx i el còrnic estan pràcticament desapareguts i el gaèlic escocès i l’irlandès estan críticament amenaçats (quart i últim graó del nivells de les llengües en perill).

Curiosament, una de les últimes traduccions del conte de la talpeta ha estat d’una llengua cèltica, el gal·lès, l’any 2020 (la tercera llengua del Regne Unit amb traducció de la talpeta, amb l’anglès i l’escocès).

El bretó, a hores d’ara, segueix lluitant per la seva supervivència amb acció política i reivindicacions. Aquests dies, març de 2021, ha tingut lloc una manifestació a Quimper en defensa de les llengües bretones minoritzades i amenaçades, el bretó i el gal·ló (llengua romànica).

7 p5 Te an hini

Kakac’h. La traducció bretona és de les que deixa de banda l’eufemisme i decideix parlar directament de kakac’h, paraula que no deixa lloc als dubtes. tal com fa el finès amb kakkia, el japonès amb unchi, l’eslovac amb vykal, l’hongarès amb kakil o el brasiler amb cocô.

Trobem la paraula Kakac’h al títol i també cada cop que la talpeta pregunta als animals: Te an hini zo bet oc’h ober kakac’h war ma fenn?, és a dir Has estat tu qui s’ha fet caca sobre el meu cap?.

Istorarchoz_BRM_pages-to-jpg-0005

Onomatopeies. Badadao (en català plof, plof; en francès pouf, pouf, pouf, pouf, pouf!) Hi ha un parell d’onomatopeies bretones diferents de les sonoritats compartides per molts idiomes. Una és la del cavall: badadao, distant de la contundència sonora de la majoria: boom, boom, boom, boom… en àrab o plosta, plosta en basc, en l’adaptació de l’alemany rumpsdipumps.

L’altre onomatopeia clarament diferent és el so de la llebre que, amb gran unanimitat, la majoria de les llengües utilitza la ràfega ratatata. En bretó és takatak.

20 p18 Fri-du

Nas negre. El nom del gos en bretó té un significat, com la recent comentada edició en afrikaans (musell flàcid) o en japonès (muntanya de carn). Com ja he explicat anteriorment, les traduccions d’aquest nom són diverses i curioses. El nom original en alemany és Hans- Heinerich. Moltes traduccions adapten el nom, gairebé literalment, Jean-Henri, Jan Henryk, Hans-Henrik o una mica adaptat, com l’italià Gian Maria. Altres s’allunyen, sense una raó evident: Basil, Hermenegildo, Xan Pedro, Sant Pere,… I altres, com el ja comentat neerlandès, fan una traducció del nom del gos amb molta intenció: Bullebak.

En bretó, han triat una característica física: Fri-du, “Nas negre”.

Una recomanació, per acabar. La redacció d’aquests comentaris sobre la talpeta en bretó i sobre el bretó mateix, una llengua severament amenaçada, ha coincidit amb la lectura d’aquest llibre Els colors de la neu. Les llengües, les persones i el món dels savis, i compromesos amb les llengües, Pere Comellas i Carme Junyent.

Els colors de la neu

El llibre és ple de coneixement, curiositat i sensibilitat, cap a les llengües i cap a les persones. Al final hi ha un capítol, curt i contundent, que es titula “Vida i mort de les llengües”. Us deixo un parell de fragments:

Les llengües no s’extingeixen: les fan extingir. (…) No hi ha causes lingüístiques que aboquin una llengua a l’extinció. Les causes són extralingüístiques. [De les conseqüències de que té la mort d’una llengua, el] més evident és que quan una llengua mor desapareix coneixement.

(…) Quan algú abandona la seva llengua segurament el que vol és deixar enrera allòa que l’estigmatitza. Allò pel qual és escarnit, humiliat i marginat. Massa sovint, però, la renúncia no porta aparellat el reconeixement que s’esperava i aleshores a la frustració s’hi suma la pèrdua. Quan els estudis sobre substitució lingüística han mostrat aquest altre aspecte, de seguida es fa evident que cal capgirar el procés, i això obre un nou camp d’estudi: el de la revitalització.

22 p20 neuze, mav ha drant

Un cop més, mav ha drant (feliç i content), acabem una nova entrada, la de la llengua número 27 de la col·lecció, el bretó.

PD: Propera entrada: The Story of the Little Mole who went in search of whodunit, la talpeta anglesa dels Estats Units (aquesta sí, portada d’una llibreria de Nova York)

Die molletjie. En afrikaans

Sudàfrica. Va ser el viatge a Ciutat del Cap d’uns coneguts el que em va fer pensar en l’edició de la talpeta en afrikaans, per encarregar-la. Així vaig saber, al buscar-la en llibreries d’allà, que estava exhaurida i es va activar una part de l’operació “biblioteques i talpetes“.

Llengües d'africa per famílies

L’article “El afrikaans, rareza africana de raíz europea“, publicat fa uns anys al diari El País per la periodista Marta Rodríguez, ens situa directament en la complexa i desconeguda realitat africana, de la qual les llengües i la seva evolució constant són un bon mirall. Us deixo l’inici (les negretes són del propi article):

“Tendemos a simplificar tanto el mundo que a veces esa simpleza acaba llevándonos a errores. África es víctima de esas simplificaciones y Sudáfrica, por descontado, no se salva. La enorme riqueza cultural y tribal del país de Nelson Mandela resulta difícil de digerir y, por ello, es común dividir entre negros y blancos, olvidando a la población originaria de India y a los coloured, mestizos que conforman una identidad propia.

Pero ni los negros, más de un 80% de la población, ni los blancos, apenas otro 9%, son homogéneos. Para hacernos una idea, hay once lenguas oficiales de igual rango, y otras tantas tribus que en algunas ocasiones se reparten por otros países vecinos, dejando en evidencia la artificial construcción política de África. De hecho, el himno nacional se canta con cinco de esas lenguas.

800px-South_Africa_municipalities_by_language_2001

Mapa de distribució de la llengua principal per municipis (2001). L’afrikaans és el color blau. Font: Llengües de Sudàfrica

Afrikaans. El meu desconeixement sobre aquesta llengua (origen, evolució, ús o parlants) era gairebé absolut, també sobre la realitat lingüística del país. Primera lliçó: l’afrikaans no és la única, ni tan sols la primera, llengua de Sudàfrica pel que fa a nombre de parlants (és la tercera, després del zulu i del xosa); la segona: l’afrikaans no és exclusiu de Sudàfrica es parla també a Botswana i a Namíbia, i és present a Zàmbia i a Malawi.

L’afrikaans és una llengua d’origen germànic, derivada del colons neerlandesos arribats al sud d’Àfrica al llarg del segle XVII, influenciada per variants del malai, del portuguès i de l’indonesi, a més de les llengües indígenes khoikhoi i san.

Un dels episodis més conegut de la història de Sudàfrica està lligat a les protestes (i la repressió) de Soweto l’any 1976, motivades per un decret que promovia la imposició d’un ensenyament en afrikaans, mentre que els estudiants reclamaven estudiar en la seva llengua i en anglès. El fet de ser una llengua promocionada pel règim de segregació racial de l’apartheid va afavorir la percepció de ser una llengua exclusivament de blancs. Actualment, els blancs representen un 40% de tots els parlants d’afrikaans de Sudàfrica i els mestissos o coloured (sobretot), els africans negres i els indígenes constitueixen l’altre 60%.

Si voleu aprofundir una mica més sobre aquest punt, podeu llegir l’article “Afrikaans: the Language of Black and Coloured Dissent” que es troba a la SAHO (South African History Online) o, des d’un punt de vista més lingüístic, sobre l’ús i la legislació: “Onze llengües oficials i més: legislació i polítiques lingüístiques a Sud-àfrica” del lingüista alemany Matthias Brezinger (l’any 2017 va rebre el prestigiós premi internacional Linguapax).

img3

Die storie van die molletjie wat wou weet wie op sy kop gedinges het és el títol en afrikaans del conte de la talpeta, traduït per Linda Rode i publicat per Human & Rousseau l’any 2002. És un dels pocs idiomes que té una entrada d’aquest conte a la wikipèdia.

66270767_10157251021265279_4037465817418301440_o

A banda de l’idioma, el gran descobriment d’aquest exemplar ha estat la traductora. Linda Rode forma part de la història de la literatura infantil de Sudàfrica, com a autora, divulgadora i traductora. Nascuda l’any 1937, la seva primera incursió com a traductora és de l’any 1976, l’àlbum il·lustrat alemany Wir können noch viel zusammen machen, de Friedrich Karl Waechter.

Creating books

Rode és una de les autores que apareix al llibre “Creating books for the Young in the New South Africa”. El capítol dedicat a la seva trajectòria ens parla sobre la seva idea de traducció: Fidel al text original sense ser-ne esclau, capaç de trobar els matisos i les expressions adients per traslladar les emocions del text als nous lectors. Diu: Linda feels that translation requires a strict adherence to the source text but she never translates slavishly. She does allow for differences in idiomatic expressions for different shades of meaning, and for different emotive qualities. A faithful translation is not necesarily an authentic reading experience in the target language.

En el cas del conte de la talpeta, Linda Rode explica com el fet d’haver crescut en una granja la va fer sentir ‘molt propera’ a les descripcions de Werner Holzwarth: Having grown up on a farm, many vivid memories of the ways of animals came to my mind while translating. I was/am still well acquainted with all the different sizes, colours, sounds and textures . . .! And I remember only too well the bane of a barefoot farm child . . . forever putting one’s foot into freshly deposited cow dung.

Podeu descobrir-la com a divulgadora de la literatura infantil en una entrevista de 2013 Trobar l’escriptora allà on les històries comencen.

img15

Hoe gemeen! L’expressió de la talpeta en descobrir el que té al cap, Hoe gemeen!, és una frase molt corrent i molt utilitzada en afrikaans per mostrar indignació i fàstic. És fidel a l’original a l’alemanya So eine Gemeinheit!. En el cas del neerlandès (la llengua més propera a l’afrikaans), també és fidel al sentit de l’original, en aquest cas fent servir una frase feta, Wel hier en gunter!, que expressa sorpresa, indignació i disgust.

img27

Eufemisme. La traducció a l’afrikaans manté l’eufemisme, com l’alemany, per referir-se a la tifa que la talpeta porta al cap. És el terme gedinges, passat del verb dinges, terme que en afrikaans es fa servir, com a nom o com a verb, per substituir una paraula que el parlant no recorda en aquell moment o no la vol pronunciar. Recorda al dallonses català i està molt allunyat del gepoept neerlandès, tal com vaig comentar a l’entrada “Een kleine mol“.

img31

Onomatopeies. En general estan més a prop, evidentment, de les sonoritats de l’alemany ,l’anglès o el neerlandès. Per exemple, el so de la cabra afrikaans al fer-ho plippedie-pliep s’acosta al klackesdiklack, al plippety plop i al plokkeplok d’aquests idiomes. Diferent del català cloc, clac, cloc, clac, del castellà tac, toc, tac, del gallec clac, cloc, clac. 

img39

Slapsnoet. Una de les consultes que vaig fer a la Linda va ser sobre el nom del gos, si tenia un significat especial (recordeu que en alemany és Hans-Heinerich). La resposta: Yes. It means – more or less – slack snout; slack-jowelled. The illustration of the miscreant dog explains the choice of name. In addition, Slapsnoet has an onomatopoeic connection with slagter (butcher). Nosaltres ho traduiríem com ‘Musell flàcid/penjant)’, o en castellà: “Hocicolaxo”.

Vaig voler compartir amb ella, pel contrast de dues llengües molt properes (però amb una societat sociològicament diferent), la traducció neerlandesa del nom del gos: Bullebak, un nom amb intenció (abusador, cercabregues, rufià,…) i també l’ús de la paraula gepoept (caca). No ho sabia. La seva resposta:

Heh-heh! Not at all surprised at gepoept in the Dutch title. The Dutch are rather renowned for calling a spade a spade (i.e. calling a thing by its name) –and I love them for that! I didn’t know the dog was called Bullebak in the Dutch. We have the same word in the Afrikaans language, with the same meaning: bully; tormentor; uncouth, impolite fellow, etc. (I actually have sympathy with the poor dog –he couldn’t have forseen that the mole would stick out his snout at that inopportune moment! So, in Afrikaans his name is simply a comment on his appearance– his “character” is not being judged!)

És una de les gràcies de comparar les traduccions. Trobar les diferents opcions dels traductors per acostar la història (i els personatges) als seus lectors. Linda Rode no jutja el gos. Jo estic amb ella.

Acabo aquesta entrada molt feliç i content, “doodgelukkig”, de les seves aportacions.

Moltes, moltes gràcies, Linda, per la teva generositat i complicitat. Un plaer.

Us deixo amb la contraportada del llibre. L’afrikaans és una de les poques edicions que aprofita la contraportada per fer un resum/reclam de la història.

PD: Propera entrada: sobre la talpeta en bretó, la llengua número 27

PD2: Una primícia: ahir em van fer arribar a casa la talpeta en frisó, el 30è i, casualment, un idioma emparentat i veí del neerlandès, l’origen del afrikaans.

Al-khuld al-saghir. En àrab

Cover_page-0001

Titol. Qissat al-khuld al-saghir alladhi jabhath amman “fa’alaha” ala ra’sihi! és la transcripció al nostre alfabet llatí del títol àrab قصة الخلد الصغير : الذي يبحث عمن فعلها على رأسه i que podríem traduir com “La història del petit talp que busca qui “s’havia fet” al seu cap“.

Asala logotip

Editorial. La talpeta en àrab es va publicar l’any 2006, gràcies a l’editorial Asala, fundada l’any 1998 i especialitzada en llibres infantils àrabs. Asala forma part del grup editorial Dar Annahda Alarabiya (Casa del Renaixement Àrab) creada l’any 1964, amb la seu a Beirut, Líban.

L’objectiu és distribuir llibres infantils a la major part del món àrab però treballen sobretot al Líban i a Egipte, amb el suport de l’Institut Goethe. L’ànima d’Asala és Shereen Kreidieh, coautoura d’un recent (novembre 2020), i molt interessant, article sobre l’actualitat de la literatura infantil àrab: Arabic children’s literature: Glitzy production, disciplinary content en el què les autores analitzen 47 llibres (infantils, en àrab i premiats) buscant tendències i característiques comunes.

Sobre el llibre de la talpeta en àrab, Kreidieh comenta que van prendre la decisió d’editar-lo perquè és un llibre preciós i també una nova idea per mostrar-la al món àrab, com s’esperava, la gent no ho va acceptar, ja que parla de temes considerats tabús.

800px-Arabic_Dispersion.svg

L’àrab. És una llengua semítica, com l’hebreu o l’arameu, estesa pel tot el nord d’Àfrica i l’Orient Pròxim. La llengua àrab es troba entre les cinc o sis més parlades al món (anglès, castellà, urdú, xinès,…). Hi ha un àrab estàndard que conviu amb nombrosos dialectes, a vegades incomprensibles entre ells.

L’alfabet àrab és l’alifat, nom que prové de la seva primera lletra: l’alif, tal com fem quan parlem del nostre ‘abecedari’ (a,b,c,…) o ‘alfabet’ (alfa,…). L’àrab és un alfabet semblant a l’hebreu, tot i que la cal·ligrafia àrab és especialment estètica.

img71

La història del petit talp que busca qui “s’havia fet” al seu cap. El traductor àrab (a diferència de la recent comentada traducció finesa) opta per l’eufemisme i, fins i tot, el destaca entre cometes: “s’havia fet“. No afegeix “allò”, com en català (qui li havia fet allò) o “aquello”, com l’edició espanyola en castellà (quien se había hecho aquello); s’assembla a la traducció de l’argentí Sebastián Vargas: …quién se había hecho en su cabeza, aprofitant l’accepció de “hacerse (encima)” com a “fer caca”.

D’altra banda, l’àrab canvia la literalitat del títol i la idea de “voler saber” es canvia per “buscar“. És un petit matís.

img3

La serp. Ara bé, diria que el gran fet diferencial de la traducció àrab (que, per altra banda, és molt fidel a la versió original alemanya) és la comparació d’allò que la talpeta té al cap, en alemany eine wurst.

El wurst alemany, que ha estat traduït com a salsitxa en la majoria de versions o, fins i tot, xoriço, en les edicions gallega i catalana, en àrab és una serp. Allò evident que pels nens alemanys (o europeus, en general) té la forma d’una salsitxa, per un lector àrab no és, a criteri del traductor, una bona comparació pels seus lectors.

En Nourdin, una de les persones que m’ha ajudat a entendre el text en àrab, afegeix una observació interessant. La forma d’allò al cap de la talpeta (el que la traductora finlandesa va anomenar kakkia kikkaran, una caqueta rinxolada) recorda una serp enroscada que pots trobar, amb una certa facilitat, als camps o camins rurals ‘àrabs’

Al final del conte, quan la talpeta deixa anar allò a sobre del cap del gos, també és descrit com “una serp molt petita“.

img6

Que molest és això!. L’expressió de la talpeta en àrab sembla més continguda que en altres versions. ‘Molest’ equivaldria a incòmode, enutjós però recordeu que en alemany i en moltes traduccions el moment és descrit com a fastigós, vulgar, vergonyós, groller, escandalós,… amb un to -sembla- més indignat i acusatori.

img57

Onomatopeies. L’àrab és l’única llengua que descriu el so de la ‘petita serp’ que fa la talpeta amb un tic. El més habitual, gairebé unànime, és pling (plin, plinc,…). Són diferents el rus (bums), l’occità (flic), l’hongarès (csing) i el polonès (bec).

img24

També la llebre àrab és distingeix de la resta d’idiomes amb un tir tir tir tir (perfectament identificable en la cal·ligrafia àrab, encara que l’entenguem… i estètic!), diferent de l’habitual ratatatatà, que en català es relaciona amb el so d’una ràfega de ‘baletes’ i en castellà de ‘balines’. En àrab són boletes.

img54

Bobi. És el nom del gos del carnisser. El traductor s’allunya d’una traducció directa del Hans-Heinerich alemany (cosa habitual en la majoria de traductors), segurament perquè dos noms allunyats dels referents àrabs i opta per un genèric curt i sonor per anomenar el gos: Bobi.

DSC_0095
Contraportada del llibre

El meu llibre, el meu mestre. Això és una bonica història. L’edició d’aquest llibre en àrab forma part del projecte “Mein Buch, mein Lehrer” de l’Institut Goethe amb el suport de Ministeri alemany d’Afers Exteriors. El projecte té l’objectiu de proporcionar llibres i espectacles infantils a nens del Líban, víctimes de desplaçaments, així com material de suport per educadors socials i professors. El conte de la talpeta, amb el seu humor i naturalitat, forma part d’aquests lots de llibres que es repartien a les escoles.

My Book - My Teacher
Photo: Mwafak Maklad a la pàgina de l’Institut Goethe

Per acabar, deixeu-me compartir el meu agraïment a Nourdin i a Marouan. És un agraïment especial a les dues persones que m’han ajudat a entendre la traducció àrab. Sense elles no hagués entès moltes coses de la traducció. En Nourdin és un usuari habitual de la biblioteca, curiós i lector, i en Marouan és l’home de l’Ana M., companya de biblioteques. Tots dos van accedir molt amablement a col·laborar. Moltes gràcies Nourdin, Marouan, i Ana.

PD: La propera entrada serà sobre Die storie van die molletjie, la història de la talpeta en ‘afrikaans’.

Pikkumyyrä. En finès

IMG_0001

Una prèvia. Ha tornat a passar: trobades extraordinàries de persones amables i generoses. En aquest cas, la Laura H., finlandesa instal·lada a Catalunya, que va respondre a la meva crida. Pocs dies abans de Nadal vaig enviar un missatge a l’Escola Finlandesa de Barcelona buscant algú que m’ajudés a trobar aspectes originals del conte en finès.

Gràcies als traductors automàtics havia pogut mig entendre alguna ressenya sobre el conte en finès. Els comentaris eren elogiosos i parlaven d’una traducció creativa i divertida. Volia saber el perquè. Pocs dies després d’enviar el missatge, la Laura va respondre oferint la seva ajuda. El més sorprenent de tot és el motiu. Ella no coneixia la història de la talpeta, és enginyera i el seu àmbit de treball són els ‘waters secs’, ecològics i sense aigua. El que li va cridar l’atenció va ser el tema del conte: “allò”, el que la traductora al finès ha anomenat, aproximadament, “una caqueta en forma de tirabuixó”. Aquest ha estat el nostre punt de contacte: una tifa rinxolada.

Gràcies a ella he constatat que la traducció finlandesa és de les bones.

Finès. El finès és llengua materna d’uns 5 milions de parlants i pertany a la família de llengües uralianes, originàries dels voltants de les muntanyes dels Urals. És un idioma proper a l’estonià i comparteix algunes arrels lèxiques amb l’hongarès.

DSCN0069

Personalment, reconec que en sé molt poca cosa del finès i de la seva literatura, tot i que fa anys vaig quedar enganxat a l’humor d’un dels seus escriptors més conegut: Arto Paasilinna. El seu “Delicioso suicidio en grupo” va ser una de les lectures estivals del 2007. Aquell any, vam conèixer també la serenitat del paisatge finlandès, ple de llacs i boscos. Vaig pensar aleshores, i encara ho crec, que és un lloc ideal per escapar-se una temporada amb una bona pila de llibres. Llegint Paasilinna em va semblar entendre més coses del país.

Nemo_logo_preview

Editorial i traductora. L’editorial de la talpeta en finès és Nemo, fundada a Helsinki l’any 1997. Va ser adquirida l’any 2016 per Otava, una històrica editorial finlandesa i, actualment, un dels grans grups editors de Finlàndia.

La primera edició de la talpeta és de l’any 2000. L’exemplar de casa és una còpia de l’any 2011. Actualment, el llibre està exhaurit.

unnamed

La traductora de la talpeta finesa és Pirkko Talvio-Jaatinen, Traductora de llarg recorregut, amb més de 50 anys de trajectòria que inclou llibres infantils, juvenils i novel·les per adults. L’any 2018 va ser una de les traductores escollides per participar al projecte “Dels traductors als lectors”, per visitar biblioteques finlandeses amb l’objectiu d’acostar els llibres als lectors:

Diu el projecte: El traductor es troba en una posició única a la frontera de dues cultures i dues llengües: transmet el món del pensament, els sentiments i les experiències de l’autor als lectors finlandesos i, a més del contingut original, valora el poder i els mitjans d’expressió de la pròpia llengua, del finès. Un traductor expert és un constructor de ponts, un missatger de pau i comprensió. Pirkko T.-J. és un bon exemple d’aquesta manera de presentar l’ofici de traductor.

Kakkia. La gran diferència entre els traductors d’aquest conte és la manera de referir-se al que la talpeta porta al cap i que Werner Holzwarth, l’escriptor alemany menciona de manera implícita, allò, i que les imatges de Wolf Erlbruch mostren perfectament. Hi ha traduccions que mantenen l’eufemisme (allò, aquello,…) i n’hi ha que ho fan explícit, com és el cas del finès.

Per què? La pròpia traductora ho explica. Sobre l’ús del mot “kakkia“: Because there is no other way of getting it clear to the reader, what landed on the moles head. “Kakkia” is the word small kids would use, I added “kikkaran” to soften the image AND because it sounds better like that. K and k, kak and kik… Alliteration is one of my favourites…

IMG_0008

Titol. El títol en finès és Pikkumyyrä, joka tahtoi tietää, kuka kehtasi kakkia kikkaran suoraan hänen päähänsä. Literalment podríem traduir com la talpeta que volia saber qui s’havia atrevit a ‘cagar’ una ‘caqueta en forma de tirabuixó’ just al seu cap, és a dir a ‘fer-se una caqueta rinxolada’. En aquest cas, només els lectors finlandesos poden adonar-se plenament del joc d’al·literacions que proposa la traducció amb la repetició del so “k”: kuka kehtasi kakkia kikkaran, kuka (qui) kehtasi (gosa) kakkia (fer-se caca, en llenguatge infantil) kikkaran (rinxolat, tirabuixó).

La traducció és atrevida i original, pròpia d’algú experimentat que ha pres la decisió d’enriquir la història des dels recursos literaris que ofereix la llengua pròpia: al·literacions, onomatopeies (que ja són presents a l’original alemany però, en aquest cas, augmentades) i registres diferents del llenguatge. D’altra banda, mantenint sempre un to infantil i simpàtic.

IMG_0010

Hävytöntä! Podem traduir l’expressió de la talpeta com “vergonyós”, “escandalós” o “groller”. En aquesta primera intervenció de la talpeta, Pirkko T.-J. afegeix al joc d’al·literacions que ja hem vist al títol una nova paraula amb ‘k’: “Ketale” (pocavergonya).

Kuka ketale kehtaa kakkia kikkaran… Qui és el pocavergonya que ha gosat fer-se una caqueta… D’alguna manera, en finès, s’augmenta la ‘tensió’ entre els protagonistes de la història. És la talpeta (no el narrador) qui parla de ‘pocavergonya’ i de ‘gosar’, d’atrevir-se. I per tant, fa més evident el desig i la necessitat de trobar el responsable.

IMG_0012

Onomatopeies i registres. Pirkko Talvio-Jaatinen incorpora recursos lingüístics/literaris en tots els diàlegs de la talpeta amb els animals que interroga. En el cas del colom, el fa parrupar: “Tur-tur-turha, quan respon: “Jo, caquetes rinxolades? So-so-sobra la pregunta!”. I quan conclou: Tar-tarkista”, abans de fer la seva caca dient; “Mi-mira, si vols”. Això, ho repetirà amb el cavall, a qui fa, literalment, renillar:

IMG_0014

Fins i tot, sense saber finès, entenem aquest hiii de “Mi-hiii-hako” (“Jo-o-o”?). En aquest cas, l’onomatopeia del cavall al fer-ho també és generosa: Tumppeti-tum-tum-tum , comparat amb el plof, plof català, portuguès i gallec o el pof, pof castellà.

Val a dir que, segons les explicacions de la Laura, els animals fan servir variants dialectals rurals, el que aquí diríem expressions o paraules més típiques de pagès. Es tracta d’una nova mostra de la intenció (ja evident) de la traductora d’enriquir, a través del llenguatge, la presentació de la història, d’afegir incentius als lectors infantils finlandesos. No és l’única mostra: quan la talpeta interroga la llebre, aquesta està menjant una pastanaga… energètica!!! Afegim, per tant, la ironia als recursos que hem citat fins ara.

IMG_0020

L’exemple de la vaca també permet identificar clarament el recurs literari que, en la narració oral del conte acostuma a ser exitós entre els infants: la imitació del so animal. “Muuunko? Emmuuu tommuusia…tammuusia!” (Juuuuu? Nuuuu els faig com aquuuulls, sinó com aquuuuuts!) Modifica la paruala original “emmä” per aadaptar-la al ‘llenguatge’ de la vaca: emmuuu.

Tots els diàlegs amb els animals són així. A banda de les onomatopeies pròpies de l’original alemany (el so de les diferents ‘caques’ al caure al terra), Pirkko T.-J. introdueix amb habilitat i coneixement les onomatopeies del llenguatge animal.

Nom del gos. El gos és l’únic personatge del conte que té nom. La tria del nom també és una de les llibertats que els traductors exerceixen. En alemany és un nom compost comú, Hans-Heinerich, i moltes traduccions segueixen aquesta línia. Altres, com és el cas de la finesa busquen l’originalitat i, fins i tot, la ironia: Osso-Bucco és el nom del gos del carnisser en finès. I si la pastanaga de la llebre era energètica, el gos és “patalaiska”, és a dir, mandrós.

IMG_0026

A banda de qualificar el gos mandrós, Pirkko T.-J. també ha aprofitat la conversa de la talpeta amb les mosques per definir una mica més al gos, ara que ja sabem que és ell qui ha ‘gosat’ fer-li allò a la talpeta. Gràcies a l’habilitat de les mosques com a investigadores (“helppo“, fàcil) sabem que el gos és un rakki” , és a dir, un ‘chucho’.

IMG_0024

La Laura em fa fixar, un cop més, en el tema de les al·literacions en la conversa amb les mosques: herkea hyörimastä niin harkitaan“.

Treure’s el problema del cap. L’escena final, en què la versió catalana (molt fidel a l’original alemany) conclou que feliç i contenta, la talpeta tornà a desaparèixer sota terra, la traducció finesa fa un nou joc de paraules, en aquest cas amb la paraula pää (cap), aprofitant el doble sentit de treure’s una cosa del cap.

Podríem traduir el final finès com: Després d’haver-se tret el problema del cap, la talpeta va tornar a ficar-se, contenta i alliberada al seu cau… sota terra

IMG_0028

Feliç i content, jo també. Un autèntic plaer descobrir aquesta traducció finesa de Pirkko Talvio-Jaatinen. Una sort immensa haver trobat la Laura. I molt bona experiència per seguir comprovant l’enorme riquesa de la diversitat lingüística.

Molt agraït a totes dues, Pirkko T.-J. i Laura H.

PD: la propera entrada prevista al bloc serà la traducció àrab.

In-xa-Al·lah!

Biblioteques i talpetes. En bretó, en finès, en afrikaans i en àrab.

DSC_0070

Biblioteques (Helsinki, Quimper, Rennes, Brest, Drenthe, Utrecht, Maritzburg, Evanston,…) Setembre i octubre 2019

Biblioteques. Fa vint anys que hi treballo i, fins ara, no he parlat mai de la importància de les biblioteques en la conservació i promoció dels llibres i la lectura. És més, a l’hora de presentar les diferents edicions del conte de la talpeta, us he parlat de bona part de la família que fa possible i dona sentit a la meravellosa existència dels llibres: traductors, llibreries, editorials, il·lustradors, escriptors, mestres, escoles, lectors, narradors,… Faltaria la gent de biblioteques.

Biblioteca TS

Avui és un bon moment de parlar de les biblioteques. Les edicions de la talpeta en finès, en àrab, en afrikaner i en bretó de la meva col·lecció hi són gràcies a elles. Em permetreu que ho il·lustri amb una foto de la Biblioteca Central Tecla Sala de la meva ciutat, l’Hospitalet, que acaba de fer 20 anys!

Bibliotecaris. Dels mil elogis que podria dedicar a la professió he triat un fragment del meravellós llibre “El infinito en un junco” d’Irene Vallejo:

Cada biblioteca és única y, como alguien me dijo una vez, siempre se parece a su bibliotecario. Admiro a esos cientos de miles de personas [bibliotecarias] que aún confían en el futuro de los libros o, mejor dicho, en su capacidad de abolir el tiempo. Que aconsejan, animan, urden actividades y crean pretextos para que la mirada de un lector despierte las palabras dormidas, a veces durante años, de un ejemplar apilado en una estantería. Saben que ese acto tan cotidiano es en el fondo la resurrección de un mundo.

Infinito en un junco

Exhaurits. Sense bibliotecaris i biblioteques, experts en resurreccions literàries, jo no tindria els exemplars finès, àrab, afrikaner i bretó de la talpeta.

L’any 2019 em vaig adonar que hi havia traduccions de la talpeta no es podien trobar a les llibreries (com havia fet fins aquell moment), aleshores em vaig adreçar a diverses editorials per confirmar quines edicions seguien ‘vives’ al mercat i quines no. En alguns casos, la resposta va ser que el llibre estava exhaurit –out of print- i sense previsió de reeditar-lo; en altres, com és el cas bretó, fins i tot l’editorial havia desaparegut.

L’experiència amb l’editorial russa Melik-Pashaev va canviar la meva mirada sobre el tema. Quan els hi vaig explicar el ‘projecte talpeta’ (estudi comparatiu de les traduccions amb la intenció de fer una exposició sobre la diversitat lingüística), em van fer arribar, per sorpresa meva, una còpia digital de la traducció russa, edició que està exhaurida i sense intenció de reimprimir. Això em va obrir els ulls, i el desig, sobre la possibilitat d’aconseguir còpies dels llibres exhaurits. I és en aquest moment que entren en acció les biblioteques.

DSC_0050

Helsinki / L’Hospitalet. Setembre 2019

En finès. Feia temps que buscava, sense èxit, l’exemplar en finès. Fins que en Jesús, un amic hospitalenc que fa anys que viu a Finlàndia, em va confirmar (maig del 2019) que el llibre estava exhaurit i no podia comprar a llibreries. Això sí, em va dir que tindria l’antena posada per si el trobava al mercat de segona mà. El setembre del 2019, engrescat per la còpia de la talpeta en rus, li vaig suggerir l’opció de buscar-lo a biblioteques, per saber, al menys, com eren les onomatopeies i el nom del gos en finès. Dit i fet. El va trobar, a l’excel·lent xarxa de biblioteques finlandeses, escanejar i enviar per correu electrònic.

A finals de setembre, vaig poder ‘editar’ a l’Hospitalet una còpia personal del conte Pikkumyyrä, joka tahtoi tietää, kuka kehtasi kakkia kikkaran suoraan hänen päähänsä i el finès es convertia en el 24è idioma de la col·lecció i jo, feliç i content, ja podia comparar un títol més, onomatopeies i el nom del gos en finès. Un agraïment enorme al Jesús, músic i cantaire de corals. Sensible i generós. Gràcies!

DSC_0054

Drenthe i Utrecht / L’Hospitalet. Octubre 2019

En àrab. La història de l’exemplar àrab és una doble història de generositat bibliotecària. Em va arribar l’octubre de 2019, el mateix mes que les edicions en afrikaner i en bretó, i va ser el primer dels tres que vaig tenir imprès, per això és el 25è exemplar de la col·lecció. L’edició en àrab és, a més, protagonista d’un meravellós ‘sobre sorpresa’ que vaig rebre poc després.

La talpeta àrab formava part de la categoria d’exemplars exhaurits o introbables. L’havia ‘encarregat’ un parell de cops, a gent que viatjava a algun país àrab, però sense èxit, ni cap informació esperançadora. El gran catàleg bibliotecari Worldcat, que m’ha ajudat a identificar edicions en diferents idiomes, conèixer l’editorial i saber anys de publicació, també m’ha anat bé per localitzar a biblioteques edicions exhaurides. En el cas de l’àrab, em va sorprendre molt la quantitat d’exemplars que hi havia a biblioteques… dels Països Baixos! Vaig decidir provar-ho i els hi vaig enviar algun missatge.

Val a dir que al llarg de les ‘investigacions’ que he fet sobre les traduccions de la talpeta, sovint he enviat missatges i consultes que no han obtingut resposta. Potser perquè no han trobat la persona adequada, o no m’han entès, o simplement perquè no han volgut. Tant se val! La qüestió és que, sovint, he hagut d’adreçar-me a més d’un destinatari per obtenir respostes. Ara bé, el que realment em sorprèn cada vegada que passa, no és el silenci, sinó l’interès i l’emoció de moltes respostes. I acte seguit, la generositat. Això em va passar amb aquests tres exemplars (àrab, afrikaner i bretó): vaig trobar bibliotecaris molt amables, sensibles a la meva demanda i molt generosos.

En el cas àrab, vaig escriure a dues biblioteques, d’Utrecht i de Drenthe, i les dues van respondre i van atendre la sol·licitud. Per una qüestió de drets d’autor, cap biblioteca no pot reproduir i compartir el llibre sencer, així que acostumo a demanar unes pàgines determinades que em permeten comparar allò que m’interessa de les diferents traduccions: les expressions de la talpeta, les onomatopeies i el nom del gos. En aquest cas, vaig rebre les pàgines sol·licitades de les dues biblioteques i, a primers d’octubre, vaig poder imprimir a l’Hospitalet una còpia, d’ús particular, de توصية على كتاب “قصة الخلد الصغير الذي يبحث عمن فعلها على رأسه (Qissat al-khuld al-saghir alladhi jabhath amman – fa’alaha – ala ra’sihi!), la versió en àrab de la talpeta.

Immensament agraït a la Suzanne i en Vincent. Hartelijk bedankt!

PD: la doble generositat. Pocs dies després de rebre les imatges per mail, en Vincent em va demanar l’adreça postal. Al cap d’uns dies em va arribar un regal fantàstic: un exemplar nou de la talpeta en àrab. L’havien trobat, a Alkutub, llibreria alemanya de Tübingen especialitzada en llibres en àrab,… per mi!. Sembla ser que la meva investigació sobre la talpeta en àrab no estava ben resolta. El llibre es podia trobar a Alemanya, no a països àrabs. De fet, es tracta d’una edició de l’any 2017, amb la col·laboració de l’Institut Goethe i el Ministeri d’Afers Exteriors alemany.

Per tant, amb més força i gratitud que abans: Hartelijk bedankt Vincent !!!

DSC_0049

Maritzburg (Sudàfrica) i Evanston (EUA) / L’Hospitalet. Octubre 2019

En afrikaans. Em vaig activar amb l’edició en afrikaans perquè uns coneguts havien d’anar a Ciutat del Cap la tardor del 2019 i em va semblar una bona oportunitat d’aconseguir un llibre que, d’una altra manera, difícilment tindria. Abans de fer cap encàrrec però, havia de saber si el llibre es podria trobar a les llibreries de Sudàfrica i, a primera vista, em va semblar que no.

A primers d’agost, vaig contactar amb la Biblioteca Central de Capetown i en Kurt, un amable bibliotecari, em va confirmar l’existència de l’edició afrikaner, enviant-me foto de la portada de l’exemplar de la biblioteca, i em va enviar una tria de llibreries de la ciutat. Malauradament, cap d’elles tenia el llibre en estoc. Finalment, la pròpia editorial, Human Rousseau, em va comunicar que el llibre estava ‘out of print’.

Amb aquesta informació, el mes de setembre, envio missatges a un parell de biblioteques de la ciutat per demanar, si és possible, una selecció d’imatges (on apareguin les onomatopeies i el nom del gos en afrikaner) però, en aquest cas, no rebo cap resposta.

A principis d’octubre, faig un nou intent, amb una tria de 4 biblioteques (tres de Sudàfrica i una dels EUA) i aquest cop sí. Rebo respostes ràpides i amables de dues. L’endemà d’enviar el missatge, en Gene em confirma, des d’Evanston, que la Biblioteca d’Estudis Africans de la Northwestern disposa d’una còpia del llibre i que m’enviarà imatges la setmana següent. L’altre resposta va venir d’una biblioteca municipal de Sudàfrica. La Pranisha, des de Maritzburg, em va dir: Good morning. This sounds wonderful. Thank you for sharing. I would love to read your interpretation and comparisons. We have a copy of the book. I will find it and get back to you. (Les negretes són meves per destacar la complicitat de la Pranisha)

Al seu missatge també em demanà detalls d’on treballo, així que li responc i li explico també el projecte de la col·lecció. La seva nova resposta deia:

Good morning. This is wonderful. I am so excited to have received this mail from you and now we have a connection. Please find attached scanned copies of part of the book. I can not scan the entire book since it is against the copyright law. I hope that this helps. Congratulations on receiving this book in the 27 language. I look forward to hearing from you again with feedback from this project. All the best

I així va ser. Gràcies a la generositat d’en Gene, d’una banda, i de la Pranisha, de l’altra, vaig completar les imatges de la talpeta en afrikaans, vaig imprimir un exemplar de Die storie van die molletjie wat wou weet wie op sy kop gedinges het i el vaig incorporar a la col·lecció. Va ser uns dies abans que l’exemplar bretó, així que, finalment, a l’afrikaans li correspon ser l’idioma número 26 de les talpetes de casa.

PD: Aquests dies he comprovat que fa uns mesos, març de 2020, quan aquí començàvem el confinament a causa de la pandèmia, l’editorial sudafricana, amb molt bon criteri, va reeditar el llibre, aprofitant el recent 30è aniversari del conte. Gran notícia!

DSC_0051 (2)

Rennes, Brest, Quimper (Bretanya) / L’Hospitalet. Octubre 2019

En bretó. L’editorial bretona que va editar la talpeta en bretó cap a l’any 1997 es diu ‘An Here’, l’equivalent a ‘Les llavors’. Va néixer l’any 1983 amb l’objectiu de publicar en bretó obres pedagògiques i lectures per infants, malauradament va desaparèixer l’any 2006. Impossible, doncs, trobar el llibre en bretó a llibreries. Sort, un cop més, de les biblioteques.

Les mediateques franceses fa anys que són un referent. Els catàlegs col·lectius i les pàgines webs de les biblioteques permeten accedir fàcilment al seu fons per saber què pots trobar a cadascuna d’elles, quines activitats fan i quines especialitats tenen. Vaig buscar biblioteques de l’àrea lingüística bretona que conservessin el llibre Istor ar c’hoz vihan a felle dezhi gouzout piv a oa bet oc’h ober kakc’h war he fenn i que els hi pogués fer gràcia compartir pàgines del conte i el significat d’algunes paraules.

La resposta va ser fantàstica. No només vaig rebre les imatges i les pàgines que necessitava, em van enviar amabilitat, complicitat i professionalitat. Des de Rennes, des de Quimper, des de Brest… Merci Catherine, Merci Marie Rose, Merci Pierre,… Merci beaucoup!

Vaig imprimir la talpeta bretona a l’Hospitalet el mes d’octubre, l’idioma número 27 de la col·lecció.

—————————————————

Postdata final. Fins ara havia fet una entrada individual per explicar l’arribada de cada exemplar. Aquest cop, he fet un post col·lectiu (i més llarg de l’habitual) sobre l’arribada d’aquests quatre exemplars, pel que tenen en comú: les biblioteques i la implicació i voluntat de servei de la gent que hi treballa.

Les properes entrades seran per explicar, un per un, les particularitats lingüístiques de cadascuna de les traduccions. La primera: la talpeta en finès, Pikkumyyrä.

Regals dels “Amics de la talpeta”

Ja fa uns quants anys que conec el Jaume, tants com el que temps que fa que admiro el mestre Centelles, capaç de fer aparèixer en qualsevol moment la sorpresa, el somriure, la saviesa popular o l’emoció necessària. Sempre des de la proximitat dels contes i de la lectura, des de la complicitat de l’oralitat i de les imatges.

DSC_0087

Ara, que són dies de regals, és un bon moment per recordar la càlida abraçada que ha escrit i que em va regalar el passat mes d’octubre. És “El abrazo de la literatura“. Un llibre ple de camins atractius, són “itineraris lectors per infantil i primaria”. El paper important però, és el nostre, el dels adults.

DSC_0085

Un dels camins, que trobarem a l’itinerari dedicat als sentiments i a la necessitat d’identificar-los, ens porta a la història de la talpeta. El llibre és un regal col·lectiu. M’ha emocionat trobar rastres de la talpeta al llarg del llibre: entre els llibres “valents” (versus els llibres “chuches”), dins el bloc ‘Dickens vive’, als agraïments,… I, clar, la dedicatòria, que m’atreveixo a compartir.

DSC_0084

El llibre no va venir sol (estem parlant del Jaume). Va venir acompanyat d’un sobre amb dues grans il·lustracions, especialment valuoses en aquests temps de pandèmia. Més abraçades necessàries i literàries. Procedència: l’escola Gras i Soler. Moltes gràcies, Laura!

DSC_0083

Fa gairebé dos anys que vaig conèixer, a través del Jaume, l’escola Gras i Soler. Em van fer un regal moooolt especial i totalment inesperat. Ho vaig explicar a L’amic feliç (de la talpeta). La dinamització de la lectura que porten a terme és una meravella i el conte de la talpeta forma part, habitualment, del seu itinerari.

Molt agraït i satisfet dels vostres regals!

Me’n torno al cau, a veure si enllestim la talpeta en finès i us deixo amb la ressenya de Laura Lagunas del llibre del Jaume Centelles.

2020. “Allò” i això

P1050536

L’any 2020. S’ha acabat l’any que més ens ha acostat col·lectivament a “l’experiència talpeta”. Quan tot just trèiem el cap per saber si seria un bon any i estàvem a punt de gaudir del sol primaveral, ens va caure a sobre allò, l’inesperat i desagradable. Sense eufemismes, una bona tifa que encara duem a sobre. A diferència de la talpeta, la nostra pregunta insistent no és qui ha estat qui ens ha fet ‘allò’ a sobre. La nostra pregunta, enmig de la incredulitat, és: “Fins quan?”

La col·lecció. Pel que fa a la col·lecció de la talpeta, l’any 2020 ha suposat una aturada brusca. Només he incorporat dues versions, totes dues en castellà: una nova edició, en cartoné (amb una silueta gegant de la talpeta de regal, gràcies als amics de Perutxo Llibres) i una versió mexicana exhaurida i molt particular, de la qual en parlaré més endavant.

DSC_0079

La col·lecció ha acabat el 2020 amb 32 exemplars i 29 ‘llengües’ diferents. Segueix a un pas d’arribar a les 30 llengües i ben segur que serà aquest 2021. Tant de bo sigui l’esperat esperanto.

DSC_0080

El bloc “Amics de la talpeta”. Els mesos de confinament a casa van anar bé per avançar en els comentaris de diverses edicions. Aquest any he pogut parlar de les edicions en eslovac, en noruec, en occità, en japonès, en castellà/argentí i en rus. En tots els casos, gràcies a la complicitat de traductors contactats, així com de coneguts i amics que dominaven alguna de les llengües i han respost amablement les meves consultes.

El desconfinament i la tornada a una normalitat molt estranya han afectat el ritme i la dedicació al bloc, així que la entrada anterior, sobre la talpeta russa (edició exhaurida i aconseguida l’estiu del 2019 gràcies a la generositat de l’editorial), és del mes de juliol.

L’any 2019, de fet, va ser l’any de les talpetes exhaurides. Tots els idiomes nous incorporats aquell any, cinc, van ser d’edicions ‘out of print’ que no es trobaven al mercat: en rus, en finès, en bretó, en àrab i en afrikaner.

DSC_0070

Els altres dos idiomes nous incorporats l’any 2019 van ser dues traduccions americanes de dues llengües europees que ja hi eren a la col·lecció: l’argentina, en castellà (comentada recentment), i la dels Estats Units, en anglès.

El 2021, ara mateix, és un misteri. La llista de desitjos però, hi és: comentar aviat les ‘talpetes exhaurides’ (retrobades gràcies a les biblioteques), aconseguir les edicions esperades l’any 2020 però que no van arribar (frisó i feroès), aconseguir les dues últimes llengües traduïdes recentment (luxemburguès i gal·lès), reprendre el tema de l’edició en esperanto i… qui sap? recuperar potser el projecte d’una exposició sobre la talpeta i la diversitat lingüística. A veure com va l’any…

De moment, mirarem de treure el cap del cau, amb l’esperança que faci sol.

DSC_0003 (2)

I si cal, perseverarem, com la talpeta, fins a trobar respostes.

Bon any2021! I bones lectures!!!

PD: Per cert, es busca ‘comentarista’ finès i bretó (l’àrab ja està localitzat). L’afrikaner em sembla gairebé impossible. Si algú en coneix…

Маленький крот. La lectura

títol

Rus. El títol -en alfabet ciríl·lic- és Маленький крот, который хотел знать, кто наделал ему на голову. Transcrit al nostre alfabet seria Malen’kiy krot, kotoryy khotel znat’, kto nadelal yemu na golovu.

El rus és la llengua eslava més parlada. Els parlants nadius són aproximadament 180 milions de persones, tot i que la xifra total de parlants s’acostarien als 300 milions. És oficial a Rússia i, també, a Bielorússia, al Kazakhstan i al Kirguisistan. Els vincles lingüístics més evidents són amb el bielorús i l’ucraïnès, llengües amb les quals forma la branca oriental de les llengües eslaves. Totes tres fan servir l’alfabet ciríl·lic.

Primera imatge

Маленький крот / Malen’kiy krot. La traducció del títol rus podria ser El petit talp que volia saber qui li va fer al cap. La Rosa, companya bibliotecària i coneixedora de la llengua russa, m’explica que, tot i que el rus té diminutius en forma de sufix i que aquests sovint tenen un caire afectuós (com podria ser talpeta, en català o topito, en castellà), en aquest cas la opció ha estat petit talp, un sintagma nominal amb adjectiu, més proper a l’original alemany kleinen maulwurf.

Niyar, una altra amiga que domina la llengua russa, em tradueix el títol rus al castellà: El pequeño topo (no topito!) que quería saber quién había hecho aquello en su cabeza’. I afegeix: en realidad, el verbo наделал, en el contexto que aparece, ya significa ‘ha cagado’. Por lo tanto, se podría traducir también como ‘El pequeño topo que quería saber quién ha cagado en su cabeza’.

blok 1-24.indd

наделал / nadelal. És el verb ‘fer’, en versió col·loquial. És un verb transitiu, tot i que aquí apareix sense l’objecte directe, per tant hi ha un joc de sobreentesos. L’amiga Rosa em comenta que en un diccionari d’argot ha trobat dues expressions amb aquest verb que equivaldrien a ‘fer-s’ho a les calces’ i fer-s’ho als pantalons’, en el sentit de ‘tenir por’, allò que nosaltres en diríem ‘cagar-se de por’. És evident, per tant, el sentit eufemístic del verb rus наделал.

D’altra banda, l’amiga Niyar em confirma que un lector rus entendria perfectament, llegint el títol rus, tots dos sentits: quien se ha hecho aquello en su cabeza o quien se ha cagado su cabeza. El verb наделал, en general és ‘fer’ però en el sentit de ‘fer alguna cosa dolenta’, una entremaliadura. És, per tant, un verb encertat.

Vaca_Shliop

Onomatopeies. Les onomatopeies russes són pròpies i originals, segueixen la seva pròpia sonoritat.  El colom fa jliup, una onomatopeia exclusiva per la caiguda d’una substància líquida; el cavall, en rus, fa buj-buj-buj; la llebre, tra-ta-ta; la cabra, plium, plium; la vaca fa shliop; el porc, pliuj i el petit talp, bums. 

Porc_Pliuj

Rex és el nom del gos en rus. És un nom curt, el ‘Hans Heinerich’ alemany ha quedat en un nom monosil·làbic: ‘Rex’. La raó d’aquest nom, el perquè d’aquesta tria, de moment, és un misteri. Com hem trobat en altres idiomes, respon segurament a una opció personal de la traductora, Olga Vinokurova.

Rex_el gos rus

как это понимать! Aquesta és l’expressió russa del petit talp quan veu què ha passat. És de sorpresa. Literalment voldria dir: Com entendre això!,  o en castellà: Cómo lo tengo que entender!, o dit d’una altra manera: Esto qué es! Això què és!. L’enuig queda reflectit en la imatge i l’expressió no verbal del petit talp.

Esto qué esPolèmica. Es veu que molts lectors russos també van mostrar sorpresa i enuig amb la publicació del conte de la talpeta. I devien fer servir una expressió semblant: Això què és?.

Qui millor recull la polèmica sobre la publicació del conte de talpeta a Rússia és la gent de papmambook.ru/ . Escriuen sobre llibres infantils i ho fan moooolt bé!. Van iniciar-se el desembre de 2011. El mes de gener de 2012 ja feien una primera ressenya del llibre, acabat de publicar-se a Rússia: El petit talp i la tempesta d’emocions, text que si no sabeu rus (com és el meu cas) podreu fer un seguiment aproximat gràcies als traductors virtuals.

El que us recomano de debò per veure la repercussió de la publicació del llibre és un article de Marina Aromshtam, redactora en cap de Papmambook. És de setembre de 2012, pocs mesos després d’aparèixer el llibre. El títol és La caca a la literatura infantil.

La mateixa Marina Aromshtan ens fa una lectura del conte de la talpeta, dins un projecte de lectura en veu alta que va engegar la mateixa revista digital. És de gener de 2015. Molt bona lectura!

I per acabar de veure la popularitat del conte en versió russa, us deixo una letura feta durant aquest llarg confinament, abril de 2020. El lector és Yura Divakov, actor i director del Teatre Lliure de Bielorússia. Forma part d’un projecte de lectures gratuites de contes de ‘fades’, en resposta a la pandèmia del COVID-19

PD: Gràcies Rosa! Gracias Niyar!

I un cop més, gràcies també a Daria, de l’editorial Melik-Pashaev.

  • La propera entrada serà sobre la talpeta en finès, l’idioma número 24 de la col·lecció.
Create your website with WordPress.com
Per començar