Istor ar c’hoz vihan a felle dezhi gouzout piv a oa bet oc’h ober kakac’h war he fenn és el títol en bretó del conte de la talpeta. El va publicar l’any 1997 l’editorial bretona An Here. La traducció és de Gwenole Bihannig.
Aquest cop no he sabut trobar el còmplice bretó, així que el traductor automàtic de l’Oficina Pública de la Llengua Bretona em tradueix el títol al francès, L’histoire de la petite taupe elle voulait savoir qui avait été en train de faire caca sur sa tête, que jo interpreto com La història de la talpeta que volia saber qui li havia fet caca al (seu) cap. Primera observació: no hi ha eufemisme, el bretó és una de les llengües que, a diferència del que fa l’autor original, posa nom a allò que la talpeta té al cap: kakac’h.
An Here. Editorial fundada l’any 1983 per professors de les escoles en llengua bretona Diwan. El seu objectiu era “publicar obres educatives, llibres de lectura i publicacions periòdiques per a infants en bretó”. Va desaparèixer l’any 2006. Per aquest motiu era impossible troba la talpeta bretona a llibreries.
L’exemplar en bretó és el quart de la col·lecció (amb el finès, l’àrab i l’afrikaans) aconseguit gràcies a la complicitat de les biblioteques. Són exemplars exhaurits, tot i que algun, com l’afrikaans, s’ha reeditat recentment. En el cas del bretó la reedició sembla més difícil. La situació de la llengua bretona els darrers 25 anys, des que es va publicar la talpeta en bretó, no ha millorat substancialment. L’extensió geogràfica del seu ús (en el mapa següent “extensión actual” correspon al segle XX) s’ha anat reduint significativament.
Bretó. El bretó és una llengua viva però severament amenaçada. Es tracta d’una llengua d’origen celta parlada a l’oest de la Bretanya francesa, l’única llengua cèltica que es manté viva fora de les Illes Britàniques. Està emparentat amb el gaèlic irlandès, el gaèlic escocès, el manx, el gal·lès i el còrnic, llengües cèltiques de les illes.
Segons el mapa de “Brilliant Mapes” sobre l’estat de les llengües cèltiques al segle XXI, el bretó i el gal·lès encara mantenen un nombre de parlants superior als 100.000 habitants, el manx i el còrnic estan pràcticament desapareguts i el gaèlic escocès i l’irlandès estan críticament amenaçats (quart i últim graó del nivells de les llengües en perill).
Curiosament, una de les últimes traduccions del conte de la talpeta ha estat d’una llengua cèltica, el gal·lès, l’any 2020 (la tercera llengua del Regne Unit amb traducció de la talpeta, amb l’anglès i l’escocès).
El bretó, a hores d’ara, segueix lluitant per la seva supervivència amb acció política i reivindicacions. Aquests dies, març de 2021, ha tingut lloc una manifestació a Quimper en defensa de les llengües bretones minoritzades i amenaçades, el bretó i el gal·ló (llengua romànica).
Kakac’h. La traducció bretona és de les que deixa de banda l’eufemisme i decideix parlar directament de kakac’h, paraula que no deixa lloc als dubtes. tal com fa el finès amb kakkia, el japonès amb unchi, l’eslovac amb vykal, l’hongarès amb kakil o el brasiler amb cocô.
Trobem la paraula Kakac’h al títol i també cada cop que la talpeta pregunta als animals: Te an hini zo bet oc’h ober kakac’h war ma fenn?, és a dir Has estat tu qui s’ha fet caca sobre el meu cap?.
Onomatopeies. Badadao (en català plof, plof; en francès pouf, pouf, pouf, pouf, pouf!) Hi ha un parell d’onomatopeies bretones diferents de les sonoritats compartides per molts idiomes. Una és la del cavall: badadao, distant de la contundència sonora de la majoria: boom, boom, boom, boom… en àrab o plosta, plosta en basc, en l’adaptació de l’alemany rumpsdipumps.
L’altre onomatopeia clarament diferent és el so de la llebre que, amb gran unanimitat, la majoria de les llengües utilitza la ràfega ratatata. En bretó és takatak.
Nas negre. El nom del gos en bretó té un significat, com la recent comentada edició en afrikaans (musell flàcid) o en japonès (muntanya de carn). Com ja he explicat anteriorment, les traduccions d’aquest nom són diverses i curioses. El nom original en alemany és Hans- Heinerich. Moltes traduccions adapten el nom, gairebé literalment, Jean-Henri, Jan Henryk, Hans-Henrik o una mica adaptat, com l’italià Gian Maria. Altres s’allunyen, sense una raó evident: Basil, Hermenegildo, Xan Pedro, Sant Pere,… I altres, com el ja comentat neerlandès, fan una traducció del nom del gos amb molta intenció: Bullebak.
En bretó, han triat una característica física: Fri-du, “Nas negre”.
Una recomanació, per acabar. La redacció d’aquests comentaris sobre la talpeta en bretó i sobre el bretó mateix, una llengua severament amenaçada, ha coincidit amb la lectura d’aquest llibre Els colors de la neu. Les llengües, les persones i el món dels savis, i compromesos amb les llengües, Pere Comellas i Carme Junyent.
El llibre és ple de coneixement, curiositat i sensibilitat, cap a les llengües i cap a les persones. Al final hi ha un capítol, curt i contundent, que es titula “Vida i mort de les llengües”. Us deixo un parell de fragments:
Les llengües no s’extingeixen: les fan extingir. (…) No hi ha causes lingüístiques que aboquin una llengua a l’extinció. Les causes són extralingüístiques. [De les conseqüències de que té la mort d’una llengua, el] més evident és que quan una llengua mor desapareix coneixement.
(…) Quan algú abandona la seva llengua segurament el que vol és deixar enrera allòa que l’estigmatitza. Allò pel qual és escarnit, humiliat i marginat. Massa sovint, però, la renúncia no porta aparellat el reconeixement que s’esperava i aleshores a la frustració s’hi suma la pèrdua. Quan els estudis sobre substitució lingüística han mostrat aquest altre aspecte, de seguida es fa evident que cal capgirar el procés, i això obre un nou camp d’estudi: el de la revitalització.
Un cop més, mav ha drant (feliç i content), acabem una nova entrada, la de la llengua número 27 de la col·lecció, el bretó.
PD: Propera entrada: The Story of the Little Mole who went in search of whodunit, la talpeta anglesa dels Estats Units (aquesta sí, portada d’una llibreria de Nova York)
Amics de la talpeta 